Son[i]a #307
Fefa Vila

Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Fefa Vila que no vam poder utilitzar en el seu moment.

Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Isaac Julien que no vam poder utilitzar en el seu moment.

Cabello/Carceller són Helena Cabello i Ana Carceller, un col·lectiu artístic que des de principis dels noranta qüestiona les arbitrarietats i restriccions que la divisió de gènere imposa sobre els nostres cossos, espais, representacions i comportaments. En aquest podcast, Cabello/Carceller aposten per infiltrar-se en les institucions, per a assenyalar les maneres en què les veus queer són excloses sistemàticament dels espais de poder. A través de la seva obra repensem també aquests espais que habitem i deshabitem per tal de queeritzar-los i convertir-los en llocs de trànsit, improductius, a estones melancòlics, a estones alliberadors, des dels quals imaginar i activar noves existències. Activem amb elles la potencialitat política dels cossos, dels afectes, de la festivitat i la col·lectivitat. Però també recalem en les revoltes solitàries, les d'aquests cossos discordants que, amb la seva mera presència, ja estan fent política.

Lucía Egaña és artista, escriptora, docent i activista transfeminista antiracista. Investigadora desadaptada, fa anys que posa en pràctica diferents protocols per a autoinstituir pràctiques i espais articulats des del col·lectiu. La seva metodologia indisciplinada -o subnormal, com l’anomena ella mateixa- reivindica l’esperpèntic, el brut i el marginal com un camp fèrtil per a posar a prova diferents dispositius relacionals, formatius i/o artístics. Experiments diversos que tan aviat s'ancoren en les pedagogies informals i els sabers subalterns, com poden prendre la forma d'arxius dissidents o instal·lacions, vídeos i àudios en el seu estat més larvari. En aquest podcast conversem amb Lucía Egaña sobre processos pedagògics, dissidència bibliogràfica, escriptura salvatge i sobre el potencial generatiu i afirmatiu de la ràbia. Parlem sobre polítiques identitàries, espais no mixtos, l'amistat com a motor dels processos de recerca, i la potència del que s'articula des de la informalitat i els afectes.

Recuperem fragments inèdits de la conversa amb l'investigador, artista i treballador cultural Daniel Gasol, que no vam poder utilitzar en el seu moment. Parlem sobre la instrumentalització de la diferència, la melancolia de la normalitat, la pràctica investigativa, els sabers legitimats i no legitimats... i un grapat de projectes a mig i llarg termini.

Daniel Gasol s'autodefineix com a fill marieta del proletariat i treballador cultural, i no ho fa per provocar –que també–, si no com una estratègia profundament calibrada i conscient de posar en relleu des del minut zero els privilegis de classe que informen qualsevol possibilitat de ser i la pràctica artística contemporània. En aquest podcast Daniel Gasol fa hace una lectura a contrapèl de la Ley de Vagos y Maleantes (1933-1970) i la de Peligrosidad Social, des del prisma de classe, que revisa la literatura i els expedients penals de l'Arxiu Nacional de Justícia de Catalunya per a explicar la criminalització del cos proletari i les classes desfavorides.

A FONS ÀUDIO #53 El Palomar ens parlen sobre la seva obra a la col·lecció MACBA “No es homosexual simplemente el homófilo sino el cegado por el falo perdido”, projecte amb el qual rescaten un guió inèdit i inacabat de l'assagista i antropòleg Alberto Cardín i es proposen realitzar la pel·lícula amb els seus propis mitjans. A través de la seva relectura –i reescriptura– de la visió cinematogràfica de Cardín i un procés d'immersió i recerca minuciós sobre el seu entorn i context més immediat, El Palomar reconstrueixen una part de la història de les dissidències sexuals, encara avui dia plena de buits i absències. I la primera d'elles, la d'Alberto Cardín.

A FONS ÀUDIO 52 el col·lectiu d'artistes Cabello/Carceller ens parlen sobre les seves dues obres presents a la Col·lecció MACBA: “Ya no me importa tu mirada, feb-94” i “A/O (Caso Céspedes), julio 2009-julio 2010”. I a través d'elles reflexionen sobre identitats diluïdes, sobre les possibilitats diverses dels gèneres i sobre la necessitat de crear noves representacions que desestabilitzin els patrons tradicionals amb els quals funcionen les nostres mirades.

En aquest podcast parlem amb el col·lectiu El Palomar sobre art, dissidències i pedagogia. Ens fiquem de ple en les seves estratègies de resiliència i autocures. Xerrem sobre la importància de produir genealogies desobedients, abjectes i situades, amb tota la dificultat que implica fer memòria a Espanya. Compartim l'experiència i el trauma de la recerca encarnada. Rellegim també l'experiència pandèmica des de l'aprenentatge de la crisi silenciada de la Sida. El tacte i la festa queer apareixen com a possibilitat política i com a reductes de resistència, des dels quals les pulsions s'alliberen, els límits es transgredeixen i desapareixen, encara que sigui temporalment, les hostilitats d'un món heterocentrat.

En aquest podcast Élisabeth Lebovici reflexiona sobre la crisi de la sida en la dècada dels vuitanta i sobre el paper crucial que l'art conceptual i l'activisme van jugar a l'hora de configurar nous paradigmes visuals i afectius que van donar veu a comunitats que la societat capitalista i liquidificada s'esforçava (i encara s'esforça) en invisibilitzar. Parlem també de poesia, pornografia, vagines, líquids i de tot aquest art que els museus es resisteixen a penjar a les seves parets.

Aquest projecte de la investigadora i comissària Marta Echaves presenta una trama de relats personals complementaris i entrecreuats per a reconstruir la història silenciada d'una generació marcada per l'heroïna i el SIDA durant la dècada dels anys vuitanta a la Espanya postdictatorial.

Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Maria F. Dolores que no vam poder utilitzar en el seu moment.

AMOQA (Athens Museum of Queer Arts) és un projecte col·lectiu i autogestionat, dedicat a la recerca, estudi i programació d'activitats sobre sexualitat i gènere, que opera a Atenes des de l'any 2016.

Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb val flores que no vam poder utilitzar en el seu moment.

Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Griselda Pollock que no vam poder utilitzar en el seu moment.

Griselda Pollock ens parla sobre la seva participació en els moviments d'alliberament de la dona dels anys setanta a Anglaterra, així com sobre les confluències entre feminisme i història de l'art. Pollock defensa la necessitat de descentralitzar i pluralizar els sabers, i articular estratègies de resistència específiques per a cada context socio-polític. Així mateix, reflexiona sobre les tecnologies de la memòria, el trauma, les relacions edípiques i matern-filials, les narratives de progrés i l'ètica matrixial de Bracha Ettinger.

Prenem uns mates amb val flores i xerrem sobre pedagogia queer, escriptura i microactivismes, sobre la pràctica docent com a pràctica política, sobre el queer com a forma de dissidència capaç d'activar sabers deshetrosexualizants i sobre la necessitat d'articular noves maneres d'habitar i escriure les nostres identitats que derroquin les fronteres del gènere, la raça i la classe.

Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb María Salgado que no vam poder utilitzar en el seu moment.

María Salgado parla sobre poesia low tech, sincretisme, spoken text, escriptura i oralitat, canals ocupats, virtuts del prefix an, drogues, i la tensió productiva entre les frases en ús al carrer i les que estan guardades als llibres.

Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Alberto Berzosa que no vam poder utilitzar en el seu moment.

Alberto Berzosa parla sobre el paper del cinema abans de la Transició, partint de dos casos d'estudi: el cinema homsexual i el cinema militant.

Paul B. Preciado, co-comissària, juntament amb Teresa Grandas, de l'exposició "La passió Segons Carol Rama" ens ofereix un recorregut assagístic per la trajectòria de l'artista i desgrana els successius processos de invisibilització als quals aquesta ha estat sotmesa, fins a convertir-se en "la nostra extemporània més absoluta".