Son[i]a #254
Griselda Pollock
Griselda Pollock argumenta que l’absència de dones en la història de l’art no és el resultat de l’oblit, la negligència o els prejudicis. S’ha d’entendre com el resultat d’un esforç sistemàtic per tal de perpetuar l’aparell ideològic i la jerarquia de gènere en la nostra societat. Com a tal, suggereix que, en lloc de pensar en termes d’una història de l’art feminista, hauríem de pensar en la “intervenció feminista” en les històries de l’art: tant per a canviar el present per mitjà de com re-presentem el passat, i, en el mateix gest, negar-se a permetre que els historiadors de l’art ignorin les artistes vives i així contribuir a les lluites de les productores d’avui.
Exponent clau del feminisme en les disciplines de la història de l’art i els estudis culturals, i autora de més de vint llibres, Griselda Pollock explora la complexa relació entre gènere, representació i poder, a través de crítica i pràctiques feministes, marxisme, psicoanàlisi i teoria postcolonial.
En aquest podcast Griselda Pollock ens parla sobre la seva participació en els moviments d’alliberament de la dona dels anys setanta a Anglaterra, així com sobre les confluències entre feminisme i història de l’art. Analitza detalladament les tesis d’“Old Mistresses: Women, Art and Ideology” (1981), escrit amb Rozsika Parker, un assaig seminal en el qual tracen un nou imaginari cultural a partir d’obres creades per dones artistes al llarg de la història.
A “Feminist Interventions in Art’s Histories” (1987), Pollock defensa la necessitat de descentralitzar i pluralizar els sabers, i articular estratègies de resistència específiques per a cada context socio-polític. I arran del seu recent assaig, “Is Feminism a Bad Memory or a Virtual Future?” (2017), l’autora reflexiona sobre les tecnologies de la memòria, el trauma, les relacions edípiques i matern-filials, les narratives de progrés i l’ètica matrixial de Bracha Ettinger.
Escenes eliminades
Recuperem aquí fragments inèdits de la conversa amb la investigadora, escriptora i comissària Maite Garbayo-Maeztu que no vam poder utilitzar en el seu moment. Parlem d'objectes amb agència, de llengües del nosaltres i les tretes filosòfiques de Sor Juana Inés de la Cruz.
Maite Garbayo-Maeztu
La investigadora, escriptora i comissària Maite Garbayo-Maeztu parla sobre escriptura, maternitat i abandonaments de baixa intensitat. Esmicola la materialitat estètica dels cossos i convoca les cites a l'ensopec com a gestos per a entreteixir-se amb les que l’han precedit, com a actes d'alineació amorosa. Entre d’altres idees, la conversa ens descobreix la noció d’incalculabilitat, allò inèdit que ocorre en la trobada entre corporalitats, com un regal per als qui permeten amb la seva pràctica maneres inesperades, alienes a qualsevol planificació, de vivificar políticament el que els envolta.
Fefa Vila
Fefa Vila Nuñez és artivista queer feminista, sociòloga, mare, assagista, docent i diverses coses més. A més a més, va ser impulsora del col·lectiu lèsbic LSD (1993-1998) que, al costat de La Radical Gai, va ser una referència als noranta de militància queer-artivista a l'Estat espanyol. Amb les seves accions político-artístiques, LSD i La Radi reivindicaven noves maneres d'entendre el cos, el sexe, la vida, la mort, el desig, l'amistat, les relacions familiars i laborals i l'acció política. En aquest podcast Fefa Vila reflexiona sobre el concepte del queer, com un estat d'estranyament militant en permanent redefinició. Traça també una lúcida i emotiva possible genealogia dels moviments queer, feministes i de dissidència sexual a l'estat espanyol des dels setanta fins a l'actualitat, que es bifurca en múltiples línies de fuga. Fefa ens parla també sobre la necessitat de viure altres sociabilitats, sobre altres models afectius-relacionals i sobre maternitat lesbiana.
Escenes eliminades
Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Griselda Pollock que no vam poder utilitzar en el seu moment.
Laura Mulvey
Laura Mulvey contextualitza, actualitza i matisa la profunda influència de “Visual Pleasure and Narrative Cinema”, text fundacional de la teoria cinematogràfica feminista i de la seva denúncia de la "mirada masculina" de Hollywood, al mateix temps que obre el debat a la “mirada queer” i “la blancor universal” de Hollywood. A més, Mulvey reivindica l'oralitat com una història des de sota i posa l'exemple dels “compilation films” (pel·lícules amb material d'arxiu reescrits amb una nova narrativa) com a espai per a una pràctica cinematogràfica feminista.