FONS ÀUDIO

Basel Abbas (Nicòsia, Xipre, 1983) i Ruanne Abou-Rahme (Boston, EUA, 1983) treballen juntes a través del so, la imatge, el text, la instal·lació i la performance, desplegant una pràctica que es mou entre la documentació i la performativitat, entre la realitat política i la imaginació especulativa. Centrant-se en les seves obres de la Col·lecció MACBA, FONS ÀUDIO #65 aborda la seva reflexió sobre Prisoners of Love (Until the Sun of Freedom) (2024-2025). Desenvolupada com una instal·lació multimèdia site-specific, l’obra sorgeix de la seva investigació contínua sobre la resiliència dels ex-presos polítics palestins, on la cançó i la poesia persisteixen com a formes de transmissió en condicions de confinament

La pràctica de David Bestué se situa a la intersecció entre l’escultura, l’arquitectura i el llenguatge, tot i que també està oberta a altres formats, com el comissariat o l’assaig. A FONS ÀUDIO #64 ens centrem en les seves obres a la Col·lecció MACBA, remuntant-nos als inicis de la seva carrera per contextualitzar la seva col·laboració amb l’artista i intèrpret Marc Vives, sota l’àlies Bestué/Vives. Una dècada de treball conjunt marcada per l’experimentació contínua, en la qual conflueixen escultura, performance i ficció narrativa, i que, després de la dissolució del duet, condueix Bestué cap a una investigació més centrada en els vincles entre arquitectura, memòria i materialitat, una línia de treball que es materialitza en obres com Uralitas, també documentada aquí.

Coco Fusco, artista i escriptora cubano-nord-americana, indaga en la seva obra en temes com la identitat, la raça, el gènere i els mecanismes de poder a través de la performance, el videoart i la recerca. En aquest pòdcast, parlem de dues de les seves obres a la Col·lecció MACBA: Els segadors (2001) i Your eyes will be an empty word (2021), on reflexiona respectivament sobre la identitat catalana i els rituals de dol en temps de crisi, connectant allò local amb allò universal.

A FONS ÀUDIO #62, l'artista multidisciplinari Carlos Motta ens parla sobre dues peces de la Col·lecció MACBA que, malgrat estar separades per més d'una dècada, comparteixen la inquietud per pensar la relació entre el cos, el dolor, la història i el futur: Nefandus (2013) i Gravedad (2024). La primera, rodada al Carib colombià, sorgeix com un videoassaig ficcional que explora les violències colonials cap als cossos i les sexualitats dissidents a partir d'un viatge fluvial i una doble veu narrativa. Gravedad, per la seva banda, va ser creada en col·laboració amb vuit performers a São Paulo, Brasil, i parteix d'una acció simple però carregada de pes literal i metafòric: sostenir el cos d'un altre. En resposta a l'allau de crues i esgarrifoses imatges que van seguir el 7 d'octubre a Gaza, la peça recorre al gest físic per activar preguntes sobre el sosteniment de la vida i la desensibilització davant del dolor aliè en un món ferit per una violència sistemàtica constantment mediatitzada.