FONS ÀUDIO #53
El Palomar
El Palomar és el col·lectiu artístic format per Mariokissme (Campillos, Màlaga, 1980) i R. Marcos Mota (Tarragona, 1988). Des dels seus inicis l’any 2013, han desenvolupat una pràctica artística que creua la recerca, la pedagogia, l’estètica i la memòria des d’una pràctica radical i situada, per a posar sobre la taula urgències polítiques que travessen la comunitat transmaricabollo.
A FONS ÀUDIO #53 El Palomar ens parlen sobre la seva obra a la col·lecció MACBA “No es homosexual simplemente el homófilo sino el cegado por el falo perdido”, projecte amb el qual rescaten un guió inèdit i inacabat de l’assagista i antropòleg Alberto Cardín i es proposen realitzar la pel·lícula amb els seus propis mitjans. A través de la seva relectura –i reescriptura– de la visió cinematogràfica de Cardín i un procés d’immersió i recerca minuciós sobre el seu entorn i context més immediat, El Palomar reconstrueixen una part de la història de les dissidències sexuals, encara avui dia plena de buits i absències. I la primera d’elles, la d’Alberto Cardín.
Abordant l’antropologia des d’una perspectiva LGTBI, el prolífic escriptor asturià es va anticipar al que, amb els anys, esdevindria la cultura queer. Abans de morir de sida, va llegar tot el seu fons a la Sociedad Asturiana de Filosofía de la Universidad de Oviedo. Va ser allí, dècades més tard, que, gràcies a la recerca personal de Mariokissme, el guió va caure en mans d’El Palomar i va néixer el desig de fer realitat la pel·lícula. Així, el projecte obre un pont temporal a la Barcelona del 76, repensada i actuada des del present, que no només reconstrueix les pistes que va deixar el seu llegat i escriptura, si no que reivindica la seva figura al mateix temps que qüestiona el seu silenciament.
El guió apunta els temes que Cardín va desenvolupar posteriorment en el seu corpus teòric i, al mateix temps, suposa un document històric d’un moment molt significatiu de la Transició espanyola, quan s’estava preparant el projecte de llei per a la reforma política que va permetre l’elecció del primer president democràtic després del franquisme. Reflecteix bé aquest moment i s’anticipa a allò que, al cap dels anys, s’ha definit com a «cinema de la Transició». S’anticipa també al que ha estat la revisió de la perspectiva de gènere per part de les teories queer.
El Palomar van dur a la pantalla el guió d’Alberto Cardín en una instal·lació que, a més del vídeo, inclou la documentació que va acompanyar el procés de recerca per a elaborar l’obra i un conjunt de cartells, realitzats per diversos artistes, que s’han incorporat al vídeo per obrir les diferents escenes. Cabello/Carceller, Francesc Ruiz, Dora García o Nazario, entre altres, han elaborat cartells entorn de les nocions que es desenvolupen en el film, com a perversió o veritat, però també sobre altres temes que interessaven a Cardín, com la psicoanàlisi lacaniana, la figura de Pier Paolo Pasolini o la de Daniel Paul Schreber, el jurista alemany que, a principis del segle XX, va deixar escrites unes memòries en les quals reflecteix el seu malestar amb la identitat cisgènere heterosexual, sensibilitat estigmatitzada per les institucions sanitàries de llavors i sostinguda després per la psicoanàlisi clàssica.
programes relacionats
Purita Pelayo
Purita Pelayo (Esmeraldas,1957) és escriptora, fotògrafa i activista pels drets humans, una de les veus imprescindibles en la lluita de les dissidències sexuals a la República de l'Equador El 1997 va fundar, juntament amb Estrella Estévez i Gonzalo Abarca, l’Asociación Coccinelle, la primera organització legalment reconeguda de Gays, Travestis i Transgènere a l'Equador. Des d'aquí, van impulsar la primera marxa de l'orgull al país, van denunciar els abusos policials i van dur a terme un procés judicial que va culminar amb la despenalització de l'homosexualitat aquell mateix any: una victòria històrica que va implicar la declaració d'inconstitucionalitat de l'article 516 del Codi Penal. En aquest podcast, ens endinsem amb Purita Pelayo a la seva pulsió de vida, una vida que no ha buscat permís per existir. Dona sensible, que ha fet de l'activisme una de les múltiples maneres d'habitar el món, actualment enfoca la seva tasca des de la trinxera cultural, buscant la manera de mantenir i fer sostenible la conservació de la memòria trans de l'Equador, a partir d'un enorme arxiu de fotografies que va ser capturant i conservant durant dècades.
Daniel Gasol
Daniel Gasol s'autodefineix com a fill marieta del proletariat i treballador cultural, i no ho fa per provocar –que també–, si no com una estratègia profundament calibrada i conscient de posar en relleu des del minut zero els privilegis de classe que informen qualsevol possibilitat de ser i la pràctica artística contemporània. En aquest podcast Daniel Gasol fa hace una lectura a contrapèl de la Ley de Vagos y Maleantes (1933-1970) i la de Peligrosidad Social, des del prisma de classe, que revisa la literatura i els expedients penals de l'Arxiu Nacional de Justícia de Catalunya per a explicar la criminalització del cos proletari i les classes desfavorides.
Fefa Vila
Fefa Vila Nuñez és artivista queer feminista, sociòloga, mare, assagista, docent i diverses coses més. A més a més, va ser impulsora del col·lectiu lèsbic LSD (1993-1998) que, al costat de La Radical Gai, va ser una referència als noranta de militància queer-artivista a l'Estat espanyol. Amb les seves accions político-artístiques, LSD i La Radi reivindicaven noves maneres d'entendre el cos, el sexe, la vida, la mort, el desig, l'amistat, les relacions familiars i laborals i l'acció política. En aquest podcast Fefa Vila reflexiona sobre el concepte del queer, com un estat d'estranyament militant en permanent redefinició. Traça també una lúcida i emotiva possible genealogia dels moviments queer, feministes i de dissidència sexual a l'estat espanyol des dels setanta fins a l'actualitat, que es bifurca en múltiples línies de fuga. Fefa ens parla també sobre la necessitat de viure altres sociabilitats, sobre altres models afectius-relacionals i sobre maternitat lesbiana.
Cabello/Carceller
A FONS ÀUDIO 52 el col·lectiu d'artistes Cabello/Carceller ens parlen sobre les seves dues obres presents a la Col·lecció MACBA: “Ya no me importa tu mirada, feb-94” i “A/O (Caso Céspedes), julio 2009-julio 2010”. I a través d'elles reflexionen sobre identitats diluïdes, sobre les possibilitats diverses dels gèneres i sobre la necessitat de crear noves representacions que desestabilitzin els patrons tradicionals amb els quals funcionen les nostres mirades.
El Palomar
En aquest podcast parlem amb el col·lectiu El Palomar sobre art, dissidències i pedagogia. Ens fiquem de ple en les seves estratègies de resiliència i autocures. Xerrem sobre la importància de produir genealogies desobedients, abjectes i situades, amb tota la dificultat que implica fer memòria a Espanya. Compartim l'experiència i el trauma de la recerca encarnada. Rellegim també l'experiència pandèmica des de l'aprenentatge de la crisi silenciada de la Sida. El tacte i la festa queer apareixen com a possibilitat política i com a reductes de resistència, des dels quals les pulsions s'alliberen, els límits es transgredeixen i desapareixen, encara que sigui temporalment, les hostilitats d'un món heterocentrat.
Audioruta per la Barcelona underground dels anys 70
Aquesta audioruta recorre diferents espais que durant els anys 70 van servir de plataforma de trobada, discussió i producció col·lectiva independent.