WOLMAN, LETTRISM, SOUND POETRY AND BEYOND
A càrrec de Frédéric Acquaviva
El 1950 Gil J Wolman crea la meganèumia (“mégapneumie”), poesia de l’alè i el so pur, després de la trobada amb Isidore Isou i la seva adhesió al lletrisme. La seva obra sonora, sovint ignorada, anticipa la poesia sonora i constitueix una de les forces vives de la poesia lletrista. Aquest programa de ràdio reconstrueix el vincle entre el lletrisme, la poesia sonora i l’obra d’algunes figures aïllades però essencials en aquest camp, a fi de recuperar una part de la història de l’art sonor.
El lletrisme llança el seu primer manifest a París el 1946, a través de la veu del seu creador i teòric principal, Isidore Isou. Aquest proposa i sistematitza la fusió de la poesia i la música i introdueix sons corporals escrits amb l’ajut d’un nou alfabet, alhora que innova en l’àmbit plàstic amb la hipergrafia.
A Isou (1925-2007) i el seu primer company de creació, Gabriel Pomerand (1926-1972), s’hi afegeixen François Dufrêne (1930-1982), Jean-Louis Brau (1930-1985), Gil J Wolman (1929-1995) i Maurice Lemaître (1926), i posteriorment, Jacques Spacagna (1936-1990), Roberto Altmann (1942), Roland Sabatier (1942) i Gérard-Philippe Broutin (1948), entre d’altres.
Ja el 1950 Gil J Wolman inventa la meganèumia, poesia de l’alè, i només dos anys més tard, el 1953, François Dufrêne compra un magnetòfon per compondre els seus crirythmes, que es podran sentir per primer cop en públic l’octubre de 1955. S’enceta així el camí per a un ús més ampli d’aquesta eina expressiva, i el 1959 neix la poesia sonora amb les veus divergents d’Henri Chopin (1922-2008) i Bernard Heidsieck (1928), i fins i tot de Brion Gysin (1916-1986).
Aquest programa inclou, a més, les veus d’algunes figures aïllades, com Ghérasim Luca (1913-1994), que marca la fi del surrealisme i propicia l’aparició d’una poesia repetitiva-interpretativa; Altagor (1915-1982) i la seva metapoesia; Otto Muehl (1925), que podria ser un dels fills naturals de la meganèumia (si més no en el seu treball sonor de 1968), així com la veu i la paraula de Pierre Guyotat (1940), que es pot sentir en una de les composicions musicals de Frédéric Acquaviva.
Jennifer Walshe
Jennifer Walshe va estudiar composició i actua sovint com a vocalista, però la seva pràctica, així com una enorme llista d'obres al llarg dels darrers vint anys, la situen en una zona indeterminada on la música, les arts escèniques i el teatre s'entrecreuen i convergeixen. Walshe tracta els seus textos, guions i partitures musicals de manera recursiva, a partir d’una mena de bucle de retroalimentació que inclou i incorpora tot tipus de dades sobre el propi text: el seu context i paratext. En aquest podcast, parlem amb Jennifer Walshe sobre escriure, anotar, ensenyar, col·leccionar, escoltar, actuar, falsificar i una mica d'aprenentatge automàtic.
Escenes eliminades
Recuperem fragments inèdits de la nostra conversa amb la compositora i vocalista Jennifer Walshe que no vem poder incloure en el seu moment.
En aquesta desena entrega, Chris Cutler observa la veu humana i les seves reinvencions estètiques. Continuarà a l’episodi onze.
Vox et repetitio
En aquest nou episodi capturem algunes de les infinites instàncies de repetició i veu de la col·lecció de poesia sonora d'Eduard Escoffet.
Amb motiu de l'exposició "Just davant nostre", Javier Calvo i Víctor Nubla proposen una peça inspirada en la Dream Machine de Brion Gysin.
Oriol Vilanova
Oriol Vilanova treballa amb diversos materials provinents de mercats de les puces: postals, llibres i altres documents que col·lecciona, classifica i recompon per tal de crear nous recorreguts mentals.
En aquesta peça sonora, Oriol Vilanova recita, un darrere l'altre i sense cap ordre, els més de mil noms de les ciutats que protagonitzen la col·lecció d'arcs de triomf de “Còpies”, obra de la Col·lecció MACBA.
Enric Bou
Entrevista sobre poesia visual amb Enric Bou, professor del Departament d'Estudis Hispànics de la Brown University.
Bartomeu Marí sobre "Gil J Wolman. Sóc immortal i estic viu"
Bartomeu Marí parla sobre l'exposició "Gil J Wolman. Sóc immortal i estic viu".