feminisme
Céline Gillain
L’artista i productora belga Céline Gillain alternava el seu treball com a professora d'art en un institut amb la pràctica solitària de la pintura del seu estudi de Brussel·les, fins que un dia va dir prou i va convocar una residència per a sis dones artistes a casa de la seva àvia. Cinc anys d'experimentació col·lectiva i en femení li van obrir camí a la concepció de performances híbrides i en solitari, entre la recerca artística, la posada en escena de la seva escriptura especulativa i les seves tonades pop encomanadisses, acuradament inserides en complexes narratives, sense costures ni fissures aparents. Conversem amb Céline sobre la seva incursió a la industrial musical, por escènica, el poder de la fragilitat i la depressió com una forma de resistència actual. Paradoxalment, la seca pràctica actual parteix d’una mescla de cançons pop, discursos motivacionals i ficcions actualitzades del món de l'entreteniment, que travessen la quotidianitat amb un humor negre esmolat.
Oyèrónké Oyèwùmi
La professora Oyèrónké Oyèwùmi analitza les maneres en què l'universalisme de l'acadèmia distorsiona la comprensió de les cultures africanes, especialment en l'àmbit de la raça i el gènere. En aquest podcast, Oyèwùmi parla sobre edat, experiència i respecte, desaprensió i acadèmia, despulla i espiritualitat. Analitza l’oxímoron contingut en la noció de “mare soltera”, vist des de la cultura yoruba, i assenyala també com l'observació de pràctiques comunitàries provinents de cultures no-occidentals podria constituir un pas indefugible enfront dels desafiaments planetaris del futur.
Escenes eliminades
Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb María Ruido que no vam poder utilitzar en el seu moment.
Olivia Plender
L'artista i investigadora Olivia Plender parla sobre productivitat i cures, sufragistes i museus, adolescència i escoles, sobre col·lectius sense líders carismàtics, educació encarnada i la possibilitat de transformar els errors en discussions sinceres.
María Ruido
María Ruido ens parla sobre el poder polític de les imatges i el potencial subversiu de recursos cinematogràfics com el fora de camp, la veu en off o el muntatge, que ens ajuden a pensar i imaginar el món d'altres maneres. Reflexiona també sobre les relacions sempre contradictòries entre el poder crític i experimental de la cultura i la seva institucionalització. I ens introdueix en els processos creatius de peces com "Mater amatisíma", "Tiempo real", "Plan Rosebud", o la més recent Estado de malestar, on s'analitza la simptomatologia social i el sofriment psíquic als quals ens aboca el realisme capitalista.