performance

En aquest pòdcast, Sarah Washington i Knut Aufermann ens parlen de la seva aproximació a la ràdio a través dels diferents espais que han anat activant al llarg dels anys. Instigadores per naturalesa, la seva pràctica radiofònica passa per l'activació d'emissores de ràdio efímeres que floreixen d'una mescla de competències i coneixements tècnics, les seves ganes de provar sempre coses noves i testejar el mitjà, i la seva capacitat de recol·lectar el millor de les comunitats locals que les acullen. Sovint a través de propostes que treballen amb llargues temporalitats i una certa monumentalitat, els seus projectes estableixen espais d'excepcionalitat que durant un breu i intens període de temps interrompen les lògiques de la ràdio i la pràctica artística, teixint aliances que deixen un rastre de possibilitat al seu darrere.

Coco Fusco, artista i escriptora cubano-nord-americana, indaga en la seva obra en temes com la identitat, la raça, el gènere i els mecanismes de poder a través de la performance, el videoart i la recerca. En aquest pòdcast, parlem de dues de les seves obres a la Col·lecció MACBA: Els segadors (2001) i Your eyes will be an empty word (2021), on reflexiona respectivament sobre la identitat catalana i els rituals de dol en temps de crisi, connectant allò local amb allò universal.

En aquest pòdcast parlem amb Wynnie Mynerva sobre la pintura i el cos; sobre la carn, la pell, el pes. Recorrem els seus records formatius a Villa El Salvador i des de la perifèria, on convoquem les amigues, els afectes i les xarxes de suport. Ens aturem en el seu primer taller-casa i en els parcs on venia còpies dels grans mestres occidentals. Parlem també del paper de la medicina i les modificacions corporals en la seva obra, i de l’escàndol que apareix quan el cos es transforma en nom de l’autodeterminació, i no per ajustar-se als cànons de bellesa.

A FONS ÀUDIO #62, l'artista multidisciplinari Carlos Motta ens parla sobre dues peces de la Col·lecció MACBA que, malgrat estar separades per més d'una dècada, comparteixen la inquietud per pensar la relació entre el cos, el dolor, la història i el futur: Nefandus (2013) i Gravedad (2024). La primera, rodada al Carib colombià, sorgeix com un videoassaig ficcional que explora les violències colonials cap als cossos i les sexualitats dissidents a partir d'un viatge fluvial i una doble veu narrativa. Gravedad, per la seva banda, va ser creada en col·laboració amb vuit performers a São Paulo, Brasil, i parteix d'una acció simple però carregada de pes literal i metafòric: sostenir el cos d'un altre. En resposta a l'allau de crues i esgarrifoses imatges que van seguir el 7 d'octubre a Gaza, la peça recorre al gest físic per activar preguntes sobre el sosteniment de la vida i la desensibilització davant del dolor aliè en un món ferit per una violència sistemàtica constantment mediatitzada.