Son[i]a #367
Marc Larré
![Son[i]a #367](https://img.macba.cat/wp-content/uploads/2024/03/publi_1.jpeg)
Marc Larré (Barcelona, 1978) treballa amb vídeo, fotografia, escultura i objectes, per tal d’articular una pràctica diletant i d’escolta atenta, tant dels materials que manipula com del context, allò que l’envolta. En el seu pensar fent, el Marc genera una infinitat de connexions inesperades entre situacions temporals, objectes i persones, per a posar en crisi qualsevol noció de progrés i modernitat. I ho fa a través de multitud de gestos i frecs, que van des de l’aixafament de l’axis mundi a peu de terra, en una aposta per l’horitzontalitat que qüestiona l’hegemonia de la mirada darrere de la sensualitat del tacte i el contacte, fins a la seva predilecció per materials menors i efímers, com l’escaiola, el fang o el paper, amb els quals forma i deforma objectes. La reivindicació de l’ofici i l’artesà, a través de la trobada i la pràctica amb altres, són estratègies addicionals amb les quals activa el que podríem entendre com una arqueologia del present, que apel·la, com ell mateix diu, a “l’hospitalitat de les coses”.
En aquest podcast, parlem amb Marc Larré sobre megàlits, pedres i antimonuments. En l’escolta, apareixen pràctiques artesanals, petjades, frecs, fang, escaiola. Parlem sobre la dimensió experiencial de la seva pràctica i sobre les connexions i sinergies amb la comunitat artística de Barcelona. I, com no, sobre art, precarietat i la necessitat de pensar juntes les nostres condicions laborals.
Gabriel Chaile
En aquest podcast, parlem amb l'artista argentí Gabriel Chaile sobre la lentitud com a espai de resistència, sobre els cossos nus i en transformació de les seves escultures funcionals, i sobre pobresa, memòria i oblit. Refem, dictats pel seu propi ritme vital, un recorregut des de la riba de Tucumán al centre de l'art contemporani i l’arena internacional. I pel camí, posem cara i les primeres pedres al seu projecte de Centro Cultural Ambulante, que més que un espai és una crida a una actitud vital i a un posar-se en relació amb altres.
Pere Noguera
Pere Noguera (La Bisbal de l'Empordà, 1941) és artista conceptual i des d'inicis de la dècada dels setanta experimenta amb les possibilitats estètiques, poètiques i metafísiques del fang, l'aigua, el paisatge, el paper, la fotocòpia, la fotografia, els objectes quotidians, l'acció i el pas del temps. A FONS ÀUDIO #51 Pere Noguera ens ofereix algunes pistes entorn d'obres com "La fotocòpia com a obra document" (1975), "Càntirs" (1976), "Pedra i ganxos de ferro. Sèrie 'Massanet'" (1977) o "Porta doble" (1990), entre d’altres.
Marc Vives
No és que el treball de Marc Vives esquivi categories o definicions concises, que també. És que és més aviat un art d'esquivar pròpiament dit, un exercici tenaç i obstinat d'eludir límits i formalitzacions clares. Un art generatiu i de sistemes, una alquímia de la proximitat o una mena de cartomància que té com a objecte d'estudi les relacions socials i les trames interpersonals, i que tendeix a posar en tensió tant les lògiques del cub blanc, com les de la gestió cultural, una cosa damunt de l'altra, tot alhora. En aquest podcast parlem amb Marc Vives de nedar, de nervis, de terres que es despinten i d'estratègies per a eludir la comoditat i acostar-se al risc i al buit en un entorn habitualment tan segur com l'art.