Son[i]a #348
Marc Vives
![Son[i]a #348](https://img.macba.cat/wp-content/uploads/2024/03/vives-08.jpeg)
No és que el treball de Marc Vives esquivi categories o definicions concises, que també. És que és més aviat un art d’esquivar pròpiament dit, un exercici tenaç i obstinat d’eludir límits i formalitzacions clares. Un art generatiu i de sistemes, una alquímia de la proximitat o una mena de cartomància que té com a objecte d’estudi les relacions socials i les trames interpersonals, i que tendeix a posar en tensió tant les lògiques del cub blanc, com les de la gestió cultural, una cosa damunt de l’altra, tot alhora. I també, sempre que és possible, en col·lectiu. La seva és per sobre de tot una pràctica del fer, del dia a dia i del vital, en la qual sovint apareixen el cos, la veu, la música, el llenguatge i la posada en escena, però no per tot això encaixa en el que habitualment s’entén com arts escèniques.
El Marc construeix situacions, encara que més que un arquitecte, sovint exerceix un rol d’observador de processos. Proposa i posa en marxa propostes amb múltiples ramificacions, que dibuixen mapes de relacions i el seu espai de potència, més que com a escenificacions tremendament calculades. De vegades, com qui deixa un grapat de llenties germinant sense saber què passarà. D’altres, com qui fica dos paquets de Menthos en una ampolla de Coca-Cola i s’asseu a veure què passa després de sacsejar-la vigorosament.
En aquest podcast parlem amb Marc Vives de nedar, de nervis, de terres que es despinten i d’estratègies per a eludir la comoditat i acostar-se al risc i al buit en un entorn habitualment tan segur com l’art. Ens parla del procés com alguna cosa més que un camí cap a un objectiu, de catarsi i de vàlvules d’escapament, així com del seu treball individual i en col·lectiu. I de la seva relació d’amor-odi amb la muntanya de Montjuïc.
programes relacionats
David Bestué
La pràctica de David Bestué se situa a la intersecció entre l’escultura, l’arquitectura i el llenguatge, tot i que també està oberta a altres formats, com el comissariat o l’assaig. A FONS ÀUDIO #64 ens centrem en les seves obres a la Col·lecció MACBA, remuntant-nos als inicis de la seva carrera per contextualitzar la seva col·laboració amb l’artista i intèrpret Marc Vives, sota l’àlies Bestué/Vives. Una dècada de treball conjunt marcada per l’experimentació contínua, en la qual conflueixen escultura, performance i ficció narrativa, i que, després de la dissolució del duet, condueix Bestué cap a una investigació més centrada en els vincles entre arquitectura, memòria i materialitat, una línia de treball que es materialitza en obres com Uralitas, també documentada aquí.
Marc Larré
Marc Larré treballa amb vídeo, fotografia, escultura i objectes, per tal d’articular una pràctica diletant i d'escolta atenta, tant dels materials que manipula com del context, allò que l’envolta. En el seu pensar fent, el Marc genera una infinitat de connexions inesperades entre situacions temporals, objectes i persones, per a posar en crisi qualsevol noció de progrés i modernitat. En aquest podcast, parlem amb Marc Larré sobre megàlits, pedres i antimonuments. En l'escolta, apareixen pràctiques artesanals, petjades, frecs, fang, escaiola. Parlem sobre la dimensió experiencial de la seva pràctica i sobre les connexions i sinergies amb la comunitat artística de Barcelona. I, com no, sobre art, precarietat i la necessitat de pensar juntes les nostres condicions laborals.
Clàudia Pagès
El treball de l'artista Clàudia Pagès es desplega i es contreu en múltiples formes. En els seus processos, paraula, cos i moviment circulen en múltiples direccions, traçant una complexa xarxa lingüística de micronarratives, que passen per l'escolta crítica de l'entorn immediat i el seu registre, a través d'una escriptura tenaç. En aquest podcast, obrim la seva caixa de trucs i eines. La repetició, els “zoom ins”, el desplaçament (físic i metafòric) i la traducció apareixen com algunes de les seves principals estratègies; mentre que cantar, compondre i ballar s'articulen com a desig i pur espai d'experimentació i possibilitat.
Luz Broto
Luz Broto parla sobre forces invisibles, l'espai de l'art, la negociació, la visibilització de processos, la poètica de la política, l'art del buit i la seva exquisida capacitat de ficar-se on no la demanen.