Son[i]a #325
Cabello/Carceller
![Son[i]a #325](https://img.macba.cat/wp-content/uploads/2024/03/cc-9.jpg)
Cabello/Carceller són Helena Cabello i Ana Carceller, un col·lectiu artístic que des de principis dels noranta qüestiona les arbitrarietats i restriccions que la divisió de gènere imposa sobre els nostres cossos, espais, representacions i comportaments. Més que interdisciplinària la de Cabello/Carceller és una pràctica indisciplinada, que apel·la a la dissidència des de la pròpia mixtura dels gèneres artístics, experimentant indistintament amb les possibilitats de la performance, la instal·lació, el ball, l’escriptura, la fotografia, el dibuix, el vídeo o el collage, en diferents combinacions i aliances. Una escriptura i gest que es produeixen sempre en i des del plural i el col·laboratiu i que desarticulen l’autoria individual, que tan convé al sistema artístic productiu neoliberal.
En aquest podcast, Cabello/Carceller aposten per infiltrar-se en les institucions, per a assenyalar les maneres en què les veus queer són excloses sistemàticament dels espais de poder, així com de les col·leccions i institucions artístiques. A través de la seva obra repensem també aquests espais que habitem i deshabitem per tal de queeritzar-los i convertir-los en llocs de trànsit, improductius, a estones melancòlics, a estones alliberadors, des dels quals imaginar i activar noves existències. Activem amb elles la potencialitat política dels cossos, dels afectes, de la festivitat i la col·lectivitat. Però també recalem en les revoltes solitàries, les d’aquests cossos discordants que, amb la seva mera presència, ja estan fent política.
Entrevista: Loli Acebal i Anna Ramos. Edició i muntatge: Loli Acebal i Roc Jiménez de Cisneros. So: Roc Jiménez de Cisneros. Música: "Rapear Filosofía/Rapping Philosophy: Foucault, Sontag, Butler, Mbembe", 2016.
2021. Alguns dels drets reservats. © de los temes dels artistes.
Escenes eliminades
Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Fefa Vila que no vam poder utilitzar en el seu moment.
Cabello/Carceller
A FONS ÀUDIO 52 el col·lectiu d'artistes Cabello/Carceller ens parlen sobre les seves dues obres presents a la Col·lecció MACBA: “Ya no me importa tu mirada, feb-94” i “A/O (Caso Céspedes), julio 2009-julio 2010”. I a través d'elles reflexionen sobre identitats diluïdes, sobre les possibilitats diverses dels gèneres i sobre la necessitat de crear noves representacions que desestabilitzin els patrons tradicionals amb els quals funcionen les nostres mirades.
val flores
Prenem uns mates amb val flores i xerrem sobre pedagogia queer, escriptura i microactivismes, sobre la pràctica docent com a pràctica política, sobre el queer com a forma de dissidència capaç d'activar sabers deshetrosexualizants i sobre la necessitat d'articular noves maneres d'habitar i escriure les nostres identitats que derroquin les fronteres del gènere, la raça i la classe.
Fefa Vila
Fefa Vila Nuñez és artivista queer feminista, sociòloga, mare, assagista, docent i diverses coses més. A més a més, va ser impulsora del col·lectiu lèsbic LSD (1993-1998) que, al costat de La Radical Gai, va ser una referència als noranta de militància queer-artivista a l'Estat espanyol. Amb les seves accions político-artístiques, LSD i La Radi reivindicaven noves maneres d'entendre el cos, el sexe, la vida, la mort, el desig, l'amistat, les relacions familiars i laborals i l'acció política. En aquest podcast Fefa Vila reflexiona sobre el concepte del queer, com un estat d'estranyament militant en permanent redefinició. Traça també una lúcida i emotiva possible genealogia dels moviments queer, feministes i de dissidència sexual a l'estat espanyol des dels setanta fins a l'actualitat, que es bifurca en múltiples línies de fuga. Fefa ens parla també sobre la necessitat de viure altres sociabilitats, sobre altres models afectius-relacionals i sobre maternitat lesbiana.
El Palomar
En aquest podcast parlem amb el col·lectiu El Palomar sobre art, dissidències i pedagogia. Ens fiquem de ple en les seves estratègies de resiliència i autocures. Xerrem sobre la importància de produir genealogies desobedients, abjectes i situades, amb tota la dificultat que implica fer memòria a Espanya. Compartim l'experiència i el trauma de la recerca encarnada. Rellegim també l'experiència pandèmica des de l'aprenentatge de la crisi silenciada de la Sida. El tacte i la festa queer apareixen com a possibilitat política i com a reductes de resistència, des dels quals les pulsions s'alliberen, els límits es transgredeixen i desapareixen, encara que sigui temporalment, les hostilitats d'un món heterocentrat.
Lucía Egaña
Lucía Egaña és artista, escriptora, docent i activista transfeminista antiracista. Investigadora desadaptada, fa anys que posa en pràctica diferents protocols per a autoinstituir pràctiques i espais articulats des del col·lectiu. La seva metodologia indisciplinada -o subnormal, com l’anomena ella mateixa- reivindica l’esperpèntic, el brut i el marginal com un camp fèrtil per a posar a prova diferents dispositius relacionals, formatius i/o artístics. Experiments diversos que tan aviat s'ancoren en les pedagogies informals i els sabers subalterns, com poden prendre la forma d'arxius dissidents o instal·lacions, vídeos i àudios en el seu estat més larvari. En aquest podcast conversem amb Lucía Egaña sobre processos pedagògics, dissidència bibliogràfica, escriptura salvatge i sobre el potencial generatiu i afirmatiu de la ràbia. Parlem sobre polítiques identitàries, espais no mixtos, l'amistat com a motor dels processos de recerca, i la potència del que s'articula des de la informalitat i els afectes.