FONS ÀUDIO #19
Eulàlia Grau
Des de principis dels anys setanta Eulàlia Grau recontextualitza imatges dels mitjans de comunicació, donant lloc a contraposicions insòlites a través de les quals ens incita a reflexionar sobre les incongruències de la nostra societat. Aquestes pràctiques es poden vincular al pop crític europeu o, com assenyala Bartomeu Marí “al fotomuntatge de denúncia dels dadaistes berlinesos dels anys vint (John Heartfield, George Grosz i Raoul Hausmann)”.
A Eulàlia Grau se la sol relacionar també amb l’art conceptual català dels setanta, un grup amb una forta presència de dones artistes. Eugènia Balcells, Esther Ferrer, Fina Miralles i Àngels Ribé, entre d’altres, comparteixen generació i interessos amb Eulàlia. És cert que aquestes artistes no formaven cap grup homogeni, però totes van batallar per superar els estereotips patriarcals dominants i van contribuir, amb les seves propostes feministes, a ampliar els sistemes de representació i les maneres d’entendre l’art. Eulàlia Grau tampoc no se sent còmoda amb l’etiqueta de conceptual perquè considera que el seu ni és un art efímer ni s’articula sobre la base de cap teoria.
Eulàlia utilitza un llenguatge directe que es materialitza en forma de collages, serigrafies, murals, cartells, llibres o insercions en revistes, a partir dels quals aspira a connectar amb públics més amplis que els estrictament artístics. El seu treball es converteix així en un mitjà radical d’observació de la realitat; en un testimoni incòmode de la societat de la seva època. Temes ja presents en les seves obres dels anys setanta i vuitanta, com les diferències de classe i de gènere, la parcialitat de la justícia i dels mitjans de comunicació, l’explotació laboral, la corrupció i la repressió, continuen tenint, quatre dècades després, una vigència desoladora.
Eulàlia Grau ha passat llargues temporades a Milà, Berlín, Japó i Xina. Ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives. “Mai no he pintat àngels daurats” (MACBA, 2013) és la primera exposició monogràfica que es dedica al conjunt de la seva obra.
Altres FONS ÀUDIO:
FONS AUDIO #20. Sandra Balsells
FONS AUDIO #18. Erick Beltrán
FONS AUDIO #17. Judith Barry
FONS AUDIO #16. Perejaume
FONS AUDIO #15. Ignasi Aballí
FONS AUDIO #14. Josep Maria Mestres Quadreny
Xavier Ribas
Les fotografies de Xavier Ribas disseccionen els processos de transformació de les metròpolis contemporànies i les formes de vida i habitabilitat que aquests canvis generen.
Esther Ferrer
L'obra d'Esther Ferrer (Sant Sebastià, 1937) es caracteritza per un minimalisme metòdic, en el qual els objectes quotidians i el seu propi cos es converteixen en els elements principals.
Eulàlia Valldosera
Eulàlia Valldosera parla sobre els inicis de la seva carrera, sobre els seus usos de la llum, la seva condició de dona, els seus processos creatius i sobre algunes de les seves obres presents a la Col·lecció MACBA.
Eulàlia Grau
Entrevista amb Eulàlia Grau sobre art i denúncia, els públics de l'art i el procés de creació d'algunes de les obres que es poden veure a l’exposició "Mai no he pintat àngels daurats".
Escenes eliminades
Recuperem fragments inèdits de l'entrevista amb la fotògrafa catalana Sandra Balsells.
Sandra Balsells
Fa més de vint anys que Sandra Balsells documenta i denuncia amb la seva càmera l'impacte que les catàstrofes bèl·liques, naturals i socials exerceixen sobre les persones. El seu és un fotoperiodisme humanista, combatiu i poètic que radiografia els conflictes del nostre temps, que ens brinda imatges per construir discursos crítics i articular la nostra memòria visual.
Erick Beltrán
L'artista mexicà Erick Beltrán reflexiona sobre les formes de legitimació de la informació a partir d'un procés de manipulació i reutilització de discursos en material editat.
Judith Barry
Les instal·lacions de Judith Barry són una cruïlla de disciplines (arquitectura, escultura, cinema, vídeo, performance) forjada als anys setanta com a fruit de l’arribada de les teories de la postmodernitat al món de l’art. Bona part del treball de Barry, molt vinculat al feminisme, tracta qüestions al voltant de la identitat de gènere i de la relació del subjecte amb l’entorn urbà.