FONS ÀUDIO #17 Judith Barry
Formada a la dècada dels setanta a UC Berkeley, en un context acadèmic impulsat pel clima de canvi dels seixanta, on confluien l’estructuralisme, la psicoanàlisi, la semiòtica i la teoria dels mitjans, Judith Barry (Columbus, 1954), va desenvolupar una pràctica artística estretament vinculada a la recerca.
En les seves peces, amb arrels a la performance i múltiples lligams a d'altres disciplines, però presentades principalment en format d'instal·lació, la teoria comparteix protagonisme amb la forma, que sovint parteix d'una estratègia acumulativa. És a través d'aquests jocs de superposició d'idees i d'imatges, que Barry escenifica espais ambivalents que fan evidents les tensions entre la fredor conceptual i l'impuls sensual.
Malgrat la manca de continuïtat formal que ella mateixa admet, no és difícil entendre la producció de Barry com un tot, com una evolució coherent, gràcies a la presència de determinats conceptes recurrents com ara el tractament de l'espai (urbà, arquitectònic, personal), o l'ús de l'arquitectura com a metàfora, que articulen bona part de la seva trajectòria.
En una mena d'extensió del pensament d'Henri Lefebvre sobre la producció social de l'espai, Barry utilitza amb freqüència l'arquitectura com a vehicle per a fer visibles convencions de caire polític, econòmic o de gènere. D'aquesta manera, trames de relacions socials complexes i difícils de representar esdevenen estructures macrofísiques amb les quals l'espectador es pot relacionar de manera gairebé intuïtiva.
Sovint, en aquest procés de reificació, el cinema és una peça clau: Barry s'aprofita del caràcter gairebé universal del setè art i de la familiaritat del seu llenguatge per a transmetre idees, evocar sensacions i creuar els records i el bagatge de l'espectador amb els estímuls visuals i sonors de la peça.
"Echo" (1986) i "In the Shadow of the City... Vam p r y" (1985), les dues obres de Barry a la Col·lecció MACBA, són de fet bons exemples d'una superposició de materials audiovisuals que potencia la multiplicitat de lectures comú a totes les seves instal·lacions.
Les composicions no linials de Barry conviden al constant canvi de punt de vista, i l'espectador es veu pràcticament empès a una anàlisi crítica, a fer-se preguntes sobre la seva pròpia posició davant de l’obra i sobre el seu substrat conceptual i narratiu.
En aquesta densa boira d'analogies, iconografia popular, cultura cinematogràfica i elements formals manllevats de la publicitat, Barry construeix estructures multiestables: jocs de perspectiva no visual si no més aviat ideològica, on gairebé res és el que sembla, i on la col·lisió d'imatges, sons, signes i símbols és sempre susceptible de ser reinterpretada des d'un altre punt de vista.