Son[i]a #283
Boris Charmatz
Aquest podcast és part del projecte Re-Imagine Europe, cofinançat pel programa Creative Europe programme de l’Unió Europea. Música a càrrec de Enrico Malatesta. Entrevista a càrrec de Quim Pujol. Produït per André Chêdas
Boris Charmatz és ballarí, coreògraf, pensador, escriptor, professor i curador. A la seva pràctica, canviar rols sembla una de les moltes estratègies per a expandir constantment la comprensió d’allò que podria ser la dansa. El seu propi treball artístic varia molt de forma com a part del seu compromís per explorar les infinites possibilitats i les implicacions socials de la reorganització dels cossos en l’espai.
Una de les eines que Charmartz fa servir per a qüestionar la nostra comprensió de la dansa és el seu “Musée de la danse”, un museu que existeix només com una pregunta permanent amb respostes temporals. En aquest museu, Charles Chaplin, Esther Ferrer, l’accionisme vienès, Michael Jackson i Mike Kelley són considerats igual de rellevants per a la història de la dansa. Com diu Charmatz, “tots aquests artistes canvien la nostra idea del que és un cos, del que podria ser la dansa”.
Redefinir la dansa prenent com a guia la seva rellevància cultural implica centrar-se en la influència del moviment i les estructures en la nostra societat, en comptes de fixar-se simplement en un conjunt restringit de gèneres. Al mateix temps, la creació de la tensió entre la dansa i les convencions del museu ens convida a repensar moltes nocions sobre temporalitat, materialitat, economia i valor cultural.
En aquest podcast, Charmatz reflexiona sobre com abordar les estructures de poder dins del camp artístic. També parla de polisèmia, col·lectivitat, comunitats i anticomunitats, pedagogia radical, dissensió, el Musée de la danse, la relació complexa i inesgotable entre la dansa i la història, de treballar amb gestos i de la bellesa de la gent gran patinant.
Juan Domínguez
Figura clau de les arts en viu, Juan Domínguez es defineix a ell mateix com a “pallasso conceptual, cowboy màgic, model poeta i curador del plaer”. El seu corpus artístic se situa dins i fora de la coreografia i advoca tant per l'excés com per la justa mesura. Això sí, sense perdre mai de vista la pregunta que guia la seva pràctica: “Què farem junts en aquest temps present per a construir realitat?”.
Xerrem amb Juan Domínguez sobre canviar els paràmetres de l'art en viu, posar marc a la realitat, les complexitats de la participació i la coautoria, i els seus esforços per tensionar les temporalitats i fer-se gran amb els projectes i públics. Parlem també de la gelosia (sana) que li desperten les sèries de televisió, de robatoris, del cos i el polític, i de disciplina i caos.
La Ribot
Parlem amb la ballarina, coreògrafa i artista visual sobre moments clau de la seva infància, els dies de creació i deliri col·lectius de Bocanada Danza, el Festival Desviaciones, l'U.V.I. i la posterior crisi econòmica i emocional que la va expulsar a Londres als noranta, i la seva trobada amb l'explosió de les arts en viu. I ho fem des de l'espai d'avantatge que li ha proporcionat la seva nova llar per a la dansa i l'ensenyament a Suïssa. En el trajecte apareixen moments que ens serveixen per a vestir i desvestir la diva, des del seu desig infantil de ser gitana, la fascinació com a nena per l'espectacle de la tauromàquia a la tele, els seus objets trouvés fetitxe, la càmera-operador i un desacord (potser somiat) amb Brossa.
Maria José Arjona
Amb una trajectòria de diverses dècades de pràctiques i intercanvis al damunt, Maria José Arjona explora a través de la performace de llarga durada un cos que pendula a la vora de l'abisme de manera afirmativa. El seu repertori de gestos és part d'un gran arxiu en permanent trànsit i transformació, sovint travessat per la història de la performance, encara que sempre viu. En aquest podcast, Maria José Arjona mira cap endavant i cap enrere, per a traçar un diagrama invisible de processos, accions i desitjos, entre el seu fer en solitari i la seva necessitat de desbordar una política del temps amb altres artistes, mitjançant la subversió del temps institucional: què li passa a la performance i al performer quan el seu treball passa per estar vuit hores en un museu?
David Levine
David Levine parla de precedents històrics d'allò que ell mateix descriu com a “infiltracions“ en la vida quotidiana, com “The Mythic Being” d’Adrian Piper, “Following Piece” de Vito Acconci o “Roberta Breitmore” de Lynn Hershman Leeson. Prop d'una hora conversant sobre realitat i ficció, representació, invisibilitat, bucles i desaparicions de tota mena.
Escenes eliminades
Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Yvonne Rainer que no vam poder utilitzar en el seu moment.
Yvonne Rainer
Yvonne Rainer parla sobre el pas del temps, la transferibilitat de la dansa, l'entrenament com a llegat i la descomposició fílmica del cos, sobre tenacitat, fisicalitat, influències, i sobre els girs, salts i ensopegades d'una trajectòria professional desplegada de manera polièdrica durant més de mig segle.
André Lepecki
André Lepecki parla sobre la cronopolítica de la desaparició, la dansa, Louis XIV, l'adquisició de la coreografia, el poder testimonial, les ontologies orientades a objectes, la coreopolicía, l'escriptura del moviment i els selfies.
Xavier Le Roy
Entrevista amb el biòleg, ballarí i coreògraf Xavier Le Roy sobre les seves coreografies i processos de treball.
Manuel J. Borja-Villel sobre "Un teatre sense teatre"
Manuel J. Borja-Villel parla sobre l'exposició "Un teatre sense teatre".