Son[i]a #324
Juan Domínguez
Figura clau de les arts en viu, Juan Domínguez es defineix a ell mateix com a “pallasso conceptual, cowboy màgic, model poeta i curador del plaer”. El seu corpus artístic se situa dins i fora de la coreografia i advoca tant per l’excés com per la justa mesura. Això sí, sense perdre mai de vista la pregunta que guia la seva pràctica: “Què farem junts en aquest temps present per a construir realitat?”.
Malgrat un refredat notable, en aquesta conversa repassem la seva trajectòria, des dels seus inicis com a estudiant de ballet a Valladolid, passant per la seva col·laboració amb Blanca Calvo i La Ribot a Bocanada Danza, així com per la seva labor com a comissari del Festival In-Presentable durant una dècada. També abordem la seva extensa producció amb reflexions sobre obres tan diverses com “Todos los buenos espías tienen mi edad”, “Blue”, les tres temporades de “Clean Room”, “Entre lo ya no está y lo que todavía no está” i “My Only Memory”.
Xerrem llargament sobre canviar els paràmetres de l’art en viu, posar marc a la realitat, les complexitats de la participació i la coautoria, i els seus esforços per tensionar les temporalitats i fer-se gran amb els projectes i públics. Parlem també de la gelosia (sana) que li desperten les sèries de televisió, de robatoris, còmplices necessaris i secundaris, del cos i el polític, i de disciplina i caos.
Boris Charmatz reflexiona sobre com abordar les estructures de poder dins del camp artístic. També parla de polisèmia, col·lectivitat, comunitats i anticomunitats, pedagogia radical, dissensió, el Musée de la danse, la relació complexa i inesgotable entre la dansa i la història, de treballar amb gestos i de la bellesa de la gent gran patinant.
David Levine parla de precedents històrics d'allò que ell mateix descriu com a “infiltracions“ en la vida quotidiana, com “The Mythic Being” d’Adrian Piper, “Following Piece” de Vito Acconci o “Roberta Breitmore” de Lynn Hershman Leeson. Prop d'una hora conversant sobre realitat i ficció, representació, invisibilitat, bucles i desaparicions de tota mena.
Parlem amb la ballarina, coreògrafa i artista visual sobre moments clau de la seva infància, els dies de creació i deliri col·lectius de Bocanada Danza, el Festival Desviaciones, l'U.V.I. i la posterior crisi econòmica i emocional que la va expulsar a Londres als noranta, i la seva trobada amb l'explosió de les arts en viu. I ho fem des de l'espai d'avantatge que li ha proporcionat la seva nova llar per a la dansa i l'ensenyament a Suïssa. En el trajecte apareixen moments que ens serveixen per a vestir i desvestir la diva, des del seu desig infantil de ser gitana, la fascinació com a nena per l'espectacle de la tauromàquia a la tele, els seus objets trouvés fetitxe, la càmera-operador i un desacord (potser somiat) amb Brossa.