Son[i]a #327
La Ribot
La Ribot fa servir la metàfora d’un tros de cartró que apareix en una de les seves primeres “Piezas distinguidas”, com un element que creix, s’expandeix i embolica el seu corpus artístic, per a explicar la continuïtat vertiginosa de la seva trajectòria, en la qual combina una insistència implacable amb un gust extraordinari per la transformació i la deriva. No en va, La Ribot es defineix a si mateixa com una paradoxa i afirma sovint dues idees oposades en una mateixa frase. Aquesta ambivalència no és falta de coherència, sinó una finesa d’esperit per a descriure la complexitat del real que excedeix sovint les possibilitats del llenguatge. Com explica Agamben, darrere de la figura de la paradoxa s’amaga la potencialitat pura i és precisament aquí on podria inscriure’s la pràctica de La Ribot: una superfície de cartró, on tot hi té cabuda.
Parlem amb la ballarina, coreògrafa i artista visual sobre moments clau de la seva infància, els dies de creació i deliri col·lectius de Bocanada Danza, el Festival Desviaciones, l’U.V.I. i la posterior crisi econòmica i emocional que la va expulsar a Londres als noranta, i la seva trobada amb l’explosió de les arts en viu. I ho fem des de l’espai d’avantatge que li ha proporcionat la seva nova llar per a la dansa i l’ensenyament a Suïssa. En el trajecte apareixen moments que ens serveixen per a vestir i desvestir la diva, des del seu desig infantil de ser gitana, la fascinació com a nena per l’espectacle de la tauromàquia a la tele, els seus objets trouvés fetitxe, la càmera-operador i un desacord (potser somiat) amb Brossa.
programes relacionats
Figura clau de les arts en viu, Juan Domínguez es defineix a ell mateix com a “pallasso conceptual, cowboy màgic, model poeta i curador del plaer”. El seu corpus artístic se situa dins i fora de la coreografia i advoca tant per l'excés com per la justa mesura. Això sí, sense perdre mai de vista la pregunta que guia la seva pràctica: “Què farem junts en aquest temps present per a construir realitat?”.
Xerrem amb Juan Domínguez sobre canviar els paràmetres de l'art en viu, posar marc a la realitat, les complexitats de la participació i la coautoria, i els seus esforços per tensionar les temporalitats i fer-se gran amb els projectes i públics. Parlem també de la gelosia (sana) que li desperten les sèries de televisió, de robatoris, del cos i el polític, i de disciplina i caos.
Boris Charmatz reflexiona sobre com abordar les estructures de poder dins del camp artístic. També parla de polisèmia, col·lectivitat, comunitats i anticomunitats, pedagogia radical, dissensió, el Musée de la danse, la relació complexa i inesgotable entre la dansa i la història, de treballar amb gestos i de la bellesa de la gent gran patinant.