INTERRUPCIONS #16
Sobre la durada: el silenci no està disponible; sisplau, compra temps o canvia de dimensió

A càrrec de Dave Phillips

El temps afecta l’existència de diverses maneres que deixen en un segon terme, fins al punt de fer-los gairebé obsolets, els sistemes cronomètrics unidimensionals concebuts per l’home. Tal com el representem avui, el temps té més a veure amb una mentalitat econòmica i amb projeccions de valors, que no pas amb la nostra pròpia naturalesa: els minuts, hores, dies, mesos i anys no són més que convencions que ens permeten funcionar dins d’uns altres límits establerts per l’home.

Quan aspectes com ara els nivells d’energia, la intensitat, la densitat, la química del cos, la humitat, la temperatura, la fortalesa i la debilitat, l’atenció, la complexitat, l’experiència, l’espai, la matèria o els estats d’ànim (entre molts d’altres) entren a formar part de la percepció, la fragilitat dels sistemes cronomètrics es fa encara més aparent. La retrospectiva i/o la reflexió fan de tot aquest assumpte un embolic encara més complex. Excepte, per descomptat, quan el temps equival a diners; això ja sabem cap a on va: «un bitllet d’anada cap a la merda, sisplau». Tocar les puntes dels pols en desglaç.

Podríem comparar la mesura cronomètrica a la reducció que representa el llenguatge verbal: manyocs de soroll que obstaculitzen i alhora fingeixen generar comprensió. Encara que en un primer moment tots dos semblen oferir el contrari, i a la seva manera poden suggerir idees interessants, de seguida ens adonem de la seva absoluta manca de totalitat i de profunditat emocional quan observem de prop les lleis o patrons respectius.

Els enfocaments racionals o lògics descriuen intents similars, però en realitat només ens mostren una fracció (la punta) de la comprensió, que es produeix en diferents nivells de manera simultània. Si la vida tingués només una dimensió, potser n’hi hauria prou amb la lògica. Estem perdent la consciència o ja l’hem perduda del tot? El so en relació amb la durada i la intensitat al·ludeix a algunes de les essències de la vida que ens podrien despertar de nou. Reavalua i reconsidera; treu-te aquests bolquers – a pèl! Alguns orificis estaran sempre en silenci.

El procés de comprensió consta de (com a mínim) set nivells, dels quals només un es pot reduir a paraules. Comptar el temps incloent-hi el silenci i el soroll podria ser una proposta més realista, però no deixaria de ser una reducció. La durada és el temps durant el qual una cosa continua, però què passa quan aquesta continuació és un error? Com podem alliberar-nos d’un error que fa molts segles que perdura, com la por de Déu, si Fear of God (la banda), que va durar només divuit mesos, encara porta cua vint-i-cinc anys després?

Potser els silencis entre els sorolls contenen més tensió i significat, però quan una seqüència sistematitzada de silencis pronunciats afegeix caràcter a la textura, està abordant el contingut realment? I més important encara: ofereix alguna resposta útil? Ai aquesta extraordinària capacitat dels humans d’atribuir significat a tot… Percepció a curt i llarg termini en un mateix marc temporal amb resultats molt diferents.

La primera i la quarta part del podcast tenen la mateixa durada cronomètrica, malgrat que la primera conté la meitat de peces. La quarta part proposa una culminació de l’experimentació sonora i de textures dins de les mateixes limitacions de temps que mira de desafiar. Quina part transmet un sentit determinat del temps i per què, i com hi intervenen la resta d’aspectes esmentats anteriorment?

La majoria de dimensions encara estan per explorar.

Dave Phillips