cinema
Haig Aivazian
A través de xerrades, performances, vídeos, dibuixos, instal·lacions i escultures, les obres multifacètiques de Haig Aivazian entrellacen el personal i el geopolític, així com micro- i macro-narratives. Les seves peces descobreixen –o potser fins i tot fabriquen– fils complexos, línies de temps i xarxes visuals amb múltiples capes de significat i ambigüitat. Aquestes històries pretenen desconcertar, revelar connexions intangibles i evocar una sensació de fricció fantasmal entre idees en conflicte. En aquest podcast, parlem amb Haig Aivazian sobre contrapropaganda, esports, talls de llum, Palestina, fugitivitat i el que ell anomena “els abocadors de la democràcia”.
María Ruido
María Ruido ens parla sobre el poder polític de les imatges i el potencial subversiu de recursos cinematogràfics com el fora de camp, la veu en off o el muntatge, que ens ajuden a pensar i imaginar el món d'altres maneres. Reflexiona també sobre les relacions sempre contradictòries entre el poder crític i experimental de la cultura i la seva institucionalització. I ens introdueix en els processos creatius de peces com "Mater amatisíma", "Tiempo real", "Plan Rosebud", o la més recent Estado de malestar, on s'analitza la simptomatologia social i el sofriment psíquic als quals ens aboca el realisme capitalista.
Luke Fowler
Luke Fowler parla sobre música, ordinadors i instruments, sobre infrasò, ultrasò i els llindars de l’audible, sobre arxius i obsessions, sobre l'afecte com un criteri d'edició fílmic i sobre l'enorme complexitat que implica representar la vida d'una persona.
Escenes eliminades
Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Laura Mulvey que no vam poder utilitzar en el seu moment.
Laura Mulvey
Laura Mulvey contextualitza, actualitza i matisa la profunda influència de “Visual Pleasure and Narrative Cinema”, text fundacional de la teoria cinematogràfica feminista i de la seva denúncia de la "mirada masculina" de Hollywood, al mateix temps que obre el debat a la “mirada queer” i “la blancor universal” de Hollywood. A més, Mulvey reivindica l'oralitat com una història des de sota i posa l'exemple dels “compilation films” (pel·lícules amb material d'arxiu reescrits amb una nova narrativa) com a espai per a una pràctica cinematogràfica feminista.