Son[i]a #394
Ona Bros
Ona Bros (Lleida, 1977) és artista visual i investigadora. El seu treball emergeix de processos situats, pràctiques queer i recerques “encossades”, que procuren fixar la política al bell mig de la vida o, dit d’una altra manera, posar la vida al centre d’una manera política. Amb una mirada transfeminista i els peus ancorats al fora de camp, l’Ona abraça la incomoditat com a metodologia de treball per a fer-se un lloc, “guanyar-se una veu”. Un exercici que per a l’Ona passa tant per entendre política i vitalment el que passa darrere d’una càmera, com per obrir vocabularis comuns, posar expressions entre cometes i quedar-se en els significats. Conscient de la performativitat de la paraula i la vivor i l’agència de les imatges, l’Ona curtcircuita les narratives dominants que es construeixen des del llenguatge i les polítiques de representació del visual. I ho fa des del somàtic, entenent com aquestes afecten els nostres cossos i els mons que s’hi produeixen.
En aquest podcast, la imatge es converteix en un dispositiu des del qual es nuen relacions complexes, amb agència i multitud d’agents que les componen, que els donen i treuen sentit. Ona Bros traça un recorregut gairebé cronològic de la seva trajectòria vital i, des del balboteig, la impropietat i la pregunta, sosté imaginaris i altres maneres d’estar i posar-se en relació. Acció directa, imatges que taquen, porno ètic, cossos gestants i comunitats de gel fan lloc a la sensació permanent de no pertànyer i la necessitat de sostenir de la vida.
La pràctica de lx investigadorx i activista Jara Rocha s'ocupa de mediar i posar en circulació les condicions de producció de sentit i materials de possibilitat. Amigx de la complexitat i amb una sensibilitat transfeminista com a punt de partida, Jara indaga en les desigualtats i clarobscurs del repartiment del tecnològic, assenyalant les polítiques i estètiques inscrites en les infraestructures i com el poder s'organitza, es fa visible alhora que inaccessible. Pur exercici d'imaginació política i dissidència situades que ens porta de revisar les tecnologies de la reproducció a les pedagogies crítiques en estructures formals, no-formals i informals, passant pel tecnocolonialisme i el turbocapitalisme. Sense deixar d'atendre en cap moment el global i el molt proper: de les cadenes globals de cures, fins a la precarització, la invisibilització i la deslocalització del treball.
Explorant el pòsit especulatiu que conté el còmic com a format cultural, Francesc Ruiz convoca nocions com deriva, desig, fan, finestra, vinyeta o contra-història. A FONS ÀUDIO #33 ens explica els seus projectes, sobre el contingut ideològic implícit en el display dels quioscs i l’habilitat del còmic per reorganitzar els usos de la ciutat.