Son[i]a #372
Sarah Nuttall
![Son[i]a #372](https://img.macba.cat/wp-content/uploads/2024/03/cataratas_victoria_zambia_zimbabue_2018_07_27_dd_06_diego_delso3000.jpeg)
Sarah Nuttall és una acadèmica sud-africana i directora del Wits Institute for Social and Economic Research de la Universitat de Witwatersrand, Johannesburg. Al llarg dels últims deu anys, el seu treball s’ha centrat en la crítica postcolonial, la teoria urbana i els estudis literaris i culturals, especialment relacionats amb Àfrica i les seves diàspores. Actualment la seva àrea d’interès gira entorn de l’aigua, les pluges intenses, les inundacions i l’hidrocolonialisme, i com aquests es creuen amb la materialitat, el temps i la vida quotidiana. Però també sobre com es pot analitzar i seguir la pista de l’aigua en obres de ficció literària del continent africà. “Pluvialitat”, el terme que va encunyar per a aquest propòsit, serveix com a marc conceptual i enfocament metodològic per al seu estudi de la pluja en una era d’emergència climàtica extrema. La idea és mirar d’entendre la pluja i l’aigua no sols com a fenòmens meteorològics, sinó com a part d’epistemologies i espiritualitats, en les quals se superposen els mons humà i més que humà.
Parlem amb Sarah Nuttall sobre la hidropolítica al Sud Global, sobre l’entrellaçament, les aigües multiesperit i l’elemental. També ens endinsem en la ciència-ficció extrapolativa com a teoria social prefigurativa, per a trobar el llenguatge correcte i fer-nos les preguntes adequades.
La vida a la vora dels ritmes canviants
Artista i cineasta Shezad Dawood parla amb l'antropòleg social i geopolític Mark Nuttall, el treball del qual s'inscriu en les comunitats rurals circumpolars, rastrejant els vincles entre el canvi climàtic, les indústries extractives i la pròpia identitat del lloc. Junts parlen de l'acumulació de residus, les cosmologies ecològiques i els futurs canviants que han emergit dels racons més profunds dels oceans, el subsol gelat i els entrellaçaments geològics dels complexos paisatges de Groenlàndia, així com les vides que alberguen. Els mites de la creació, explicats per la narradora groenlandesa Maria Kreutzmann, brollen de les fosques profunditats de l'oceà i freguen contra els canvis dramàtics en el paisatge al llarg del segle passat.
Escenes eliminades
Recuperem fragments inèdits de la nostra conversa amb l'artista sud-africà Sethembile Msezane. Sethembile assenyala la desconnexió entre nosaltres mateixos i la natura a Occident. El moviment, l'aigua, l'ascendència i l'espiritualitat també apareixen en la conversa, així com algunes notes al marge sobre els diferents tipus de relacions i diàlegs que obren les institucions i l'espai públic respectivament.
En episodis anteriors hem assenyalat els límits com una característica interessant dels objectes, que sovint són difusos i, per tant, difícils de delinear. Aquesta vegada adoptem un enfocament radicalment diferent dels límits. Una visió molt més fosca i urgent dels límits i les vores, per dir-ho així. No es tracta tant de límits ontològics, sinó dels perills de mirar-nos el món sense pensar en límits de cap mena. En diàleg amb Andrea Ballestero i Chris Korda. Música de Jessica Ekomane.
Sethembile Msezane
El relat històric, el coneixement ancestral africà i les ferides colonials des d'una mirada contemporània, són la base des de la qual l'artista Sudafricana Sethembile Msezane desenvolupa una pràctica interdisciplinària que apunta, més enllà d'una mirada crítica, a la possibilitat de generar altres espais que convidin a reflexionar i obrir camins cap a altres converses. En aquest podcast, Sethembile Msezane rebutja la cultura d'un sol ús contemporània, convençuda que la història i les experiències dels nostres avantpassats contenen en si mateixes multitud de pistes i sabers que ens permeten somiar altres futurs. Per a ella, la porta del bon presagi ha d'obrir-se a través de l'espiritualitat i el diàleg amb els ancestres. L'art és simplement una eina.
Andrea Ballestero
L'enfocament de Ballestero tant des de la docència com des de la seva participació en el procés de resistència popular per l'accés universal a l'aigua, és un exercici de feedback que difumina per complet la divisió entre teoria i pràctica. El seu treball advoca per superposar l'etnografia amb un modus operandi col·laboratiu i feminista, i les possibilitats d'acció latents en l'entorn, tant si es tracta d’un entorn natural, una agència reguladora o “els dispositius tècnic-jurídics que es col·loquen en el centre d'aquestes mobilitzacions polítiques”. Parlem amb Andrea Ballestero sobre aqüífers i futurs amorfs. Sobre la imaginació com a part essencial del procés de recerca acadèmica i de com reorientar l'energia col·lectiva cap al present com a manera d'assegurar un futur més just, a través d'accions mundanes i quotidianes però amb conseqüències directes i palpables.