FONS ÀUDIO #26
Francesc Abad

La recuperació de la memòria i dels llocs de la nostra biografia afectiva i política, les potencialitats crítiques i utòpiques de l’art, o la fragilitat de l’ésser humà, de les imatges i les paraules, són alguns dels conceptes que articulen l’obra de Francesc Abad.

Abad es considera un artista autodidacte. El 1972 va deixar la fàbrica de Terrassa on treballava i va marxar, en un viatge gairebé iniciàtic, a la ciutat de Nova York. Fins aleshores, l’artista havia compaginat la seva jornada laboral amb l’exercici d’una pintura abstracta de caire minimalista, en l’òrbita de Barnett Newman. Però la seva estada als Estats Units el va posar en contacte amb les noves pràctiques conceptuals. Va canviar els pinzells per les càmeres fotogràfiques i les Portapacks, i es va comprometre amb un art que valorava el procés creatiu per damunt de l’objecte.

Quan va tornar a Catalunya, Abad va entrar a formar part del Grup de Treball, un dels col·lectius més rellevants de l’art conceptual català i espanyol. Hi participaven artistes com Jordi Benito, Antoni Mercader, Muntadas, Pere Portabella, Àngels Ribé, Carles Santos, Dorothée Selz o Francesc Torres. Va ser un grup heterogeni i polèmic, que va mantenir una actitud crítica davant els convencionalismes de l’art i combativa enfront de la realitat política del franquisme.

En aquest context, Abad va produir peces com la intervenció a Documents (1972), un treball col·lectiu sobre els elements; o, ja en solitari, Comptar i numerar les pigues d’una part del braç per part dels assistents (1973) i Recorregut diari (1974), obres en què experimentava amb les possibilitats del body art, el land art i les pràctiques performatives en general.

A Recorregut diari, a més, hi va introduir un aspecte que ha estat constant en la seva obra: la plasmació de la seva condició de «subaltern». Abad ha hagut de dependre sempre d’una feina extrartística per mantenir-se. Durant quaranta anys va impartir classes a l’Escola Aula de Barcelona. Aquest «exili permanent, lúcid i encantador», tal com ell mateix el defineix, l’ha mantingut al marge de les voluntats del mercat, amb tota la llibertat i, alhora, precarietat que comporta aquest fet.

Els vuitanta van ser, per a Abad, anys d’estudi i de recerca. Es va dedicar a aprofundir en aquells referents filosòfics, literaris i artístics que sempre l’havien interessat: Benjamin, Adorno, Horkheimer, Arendt, Bloch, Levi-Strauss, Godard, Erri de Luca, Joan Vinyoli, Brodsky o Warburg són alguns dels seus companys de viatge. Fruit d’aquest procés de documentació, sorgeixen peces com L’esperit de la utopia (1988), en la qual Abad torna al món de la fàbrica per exercir d’artesà del llenguatge i la utopia.

Homenatge a l’home del carrer (1976-1977) i El Camp de la Bota (2004) són dos projectes concebuts amb gairebé trenta anys diferència, però que comparteixen una voluntat política comuna. En tots dos casos, Abad ens proposa un exercici d’arqueologia crítica entorn de la nostra memòria individual i col·lectiva, i recupera identitats i llocs que la dictadura franquista va intentar aniquilar.

Francesc Abad ha participat, des de finals dels setanta, en nombroses exposicions individuals i col·lectives. D’entre les més recents, en podem destacar les múltiples mostres d’El Camp de la Bota arreu de Catalunya (2004-2007); Block W.B. La idea d’un pensament que crea imatges al Museu de Granollers (2005-2006), o l’actual Estratègia de la precarietat a l’ACVIC de Vic (2014-2015).

Altres FONS ÀUDIO:
FONS AUDIO #25. Eulàlia Valldosera
FONS AUDIO #24. Antoni Abad
FONS AUDIO #23. Oriol Vilanova
FONS AUDIO #22. Xavier Ribas
FONS AUDIO #21. Eric Baudelaire
FONS AUDIO #20. Sandra Balsells