no-humans

El relat històric, el coneixement ancestral africà i les ferides colonials des d'una mirada contemporània, són la base des de la qual l'artista Sudafricana Sethembile Msezane desenvolupa una pràctica interdisciplinària que apunta, més enllà d'una mirada crítica, a la possibilitat de generar altres espais que convidin a reflexionar i obrir camins cap a altres converses. En aquest podcast, Sethembile Msezane rebutja la cultura d'un sol ús contemporània, convençuda que la història i les experiències dels nostres avantpassats contenen en si mateixes multitud de pistes i sabers que ens permeten somiar altres futurs. Per a ella, la porta del bon presagi ha d'obrir-se a través de l'espiritualitat i el diàleg amb els ancestres. L'art és simplement una eina.

Recuperem fragments inèdits de la conversa amb la performer, coreògrafa i artista Maria José Arjona, que no vam poder utilitzar en el seu moment. Parlem del viatge com a catalitzador de la seva feina, de la interacció amb l'espectador, del seu repertori de gestos, de la seva relació y escolta de l'animalitat i del contacte amb el més enllà.

En aquest podcast, parlem amb l'artista mexicà Juan Arturo García sobre llengua i plantes. O sobre com la taxonomia va sobreescriure una tradició de pensament per una altra, a través del llatí. Paradoxalment, una llengua imperial morta. Recorrem detingudament la seva pràctica fent especial atenció al lloc que ocupen l'especulació, la ficció i l'arxiu en la manera de filar les seves històries. Parlem sobre el sorgiment de l'espanyol neutre i també compartim els seus primers passos en una pel·lícula que indaga l'estranya arribada d'un reactor nuclear a Colòmbia al voltant de 1950.

En aquest podcast, li demanem a l'arquitecte, investigador i escriptor brasiler Paulo Tavares que respongui a la qüestió proposada per Audre Lorde: “Les eines del senyor mai desmantellaran la casa del senyor.” A partir d’exemples de projectes com Trees, Vines, Palms and Other Architectural Monuments i reflexionant sobre el que ell anomena “un moment de canvi” en el clima polític actual, Paulo desenvolupa la seva noció de “proximitat crítica”, així com la idea de l’arquitectura com a camp polític. També ens interroguem sobre què hauria de ser un museu sostenible, alhora que abordem les deficiències epistemològiques sistèmiques i la política de la narrativa.