creació colectiva
El poeta xilè Manuel Sanfuentes ens parla d'Amereida, una travessia empresa per un grup de poetes, arquitectes i filòsofs, des de Tierra del Fuego fins a Santa Cruz de la Sierra, a Bolívia, durant el transcurs de 1965. Anys més tard, l'experiència evoluciona cap a Ciudad Abierta, un projecte co·lectiu que habita en una enorme extensió de dunes, aiguamolls i rierols prop de l'oceà Pacífic, d’on sobresurten una sèrie d'arquitectures i pràctiques experimentals, imaginades i executades de manera col·lectiva.
Janna Graham ens parla sobre pedagogia crítica i radical, sobre el gir educatiu i les maneres en què les pràctiques pedagògiques interactuen amb les culturals i amb les lluites socials. Graham revisa així les seves experiències en diferents institucions, reflexionant sobre els riscos de museificació de l'activisme enmig del magma neoliberal, sobre els processos “parasitaris” de redistribució dels recursos culturals en projectes de justícia social, o sobre el desafiament d'integrar activament les veus i reivindicacions dels col·lectius marginalitzats amb els quals treballa el museu.
L'artista, comissària i investigadora Sofía Olascoaga traça un recorregut per les experiències de Cuernavaca, una ciutat petita, situada uns 80 km al sud de Ciutat de Mèxic, amb un clima i enclavament privilegiats, que va atreure diferents generacions d'intel·lectuals i activistes entre les dècades del 1950 i 1980, i reflexiona sobre les maneres en què els espais comunitaris i autogestionats poden actuar com a motor de transformació social, alhora que analitza els processos de colonització cultural i institucional d'Occident a Llatinoamèrica.
Parlem amb Monica Narula, membre de Raqs Media Collective, sobre raga, temps i temporalitat, el cos tecnològic, el domini públic, el treball des del col·lectiu, la inefabilitat del temps, els moments intermedis, el Mahabharata, política del llenguatge, esgotament, dilatació i llegibilitat.
Mônica Hoff parla de dadaisme epistemològic, pedagogia en públic, institucions que aprenen, el disens com a estratègia per a generar moviment i pensament, escales, micropolítica, esquerdes en les quals passa tot, d’anar a poc a poc i, fins i tot, de parar.