Son[i]a #295
Janna Graham
Janna Graham es va formar com a geògrafa i militant en moviments de reivindicació de la terra indígena, la lluita anti-racista, la lluita contra la SIDA, el dret a l’habitatge o la denúncia de la precarietat dels treballadors culturals. Aviat va acabar incorporant totes aquestes reivindicacions polítiques als espais de l’art, amb la idea de generar noves maneres de pensar, activar i compartir les pràctiques artístiques i socials.
Figura clau en allò que s’ha denominat el “gir educacional” del comissariat, Janna manté una postura molt crítica en les formes d’imaginar i projectar espais pedagògics emancipadors en i des del món de l’art i insisteix a assenyalar les tensions i els vicis colonials que les pràctiques artístiques i educatives reprodueixen des del museu.
Com a comissària de projectes a la Serpentine Gallery de Londres, va impulsar The Centre for Possible Studies (2008-13), un espai de treball en el qual artistes, acadèmics i investigadors van convergir amb col·lectius del barri d’Edgware Road per tal d’abordar algunes de les problemàtiques socials que assenyalaven els seus residents. Graham ha portat activisme interdisciplinari a d’altres institucions culturals com l’Art Gallery of Ontario, Nottingham Contemporary o la Goldsmiths University, on actualment és docent.
En aquest podcast Janna Graham ens parla sobre pedagogia crítica i radical, sobre el gir educatiu i les maneres en què les pràctiques pedagògiques interactuen amb les culturals i amb les lluites socials. Graham revisa així les seves experiències en diferents institucions, reflexionant sobre els riscos de museificació de l’activisme enmig del magma neoliberal, sobre els processos “parasitaris” de redistribució dels recursos culturals en projectes de justícia social, o sobre el desafiament d’integrar activament les veus i reivindicacions dels col·lectius marginalitzats amb els quals treballa el museu.
Dani Admiss és comissària independent, investigadora i educadora. Va passar part de la seva infància a Dubai fins a emigrar al Regne Unit i actualment viu a Edimburg. Aquesta circumstància biogràfica marca profundament les formes que prenen els seus projectes, que se situen en la intersecció entre l’art, el disseny, la tecnologia i la producció cultural, i que –en aquesta cerca permanent d'un sentit de pertinença– s'interessen per les infraestructures i el relacional. En aquesta mateixa intersecció s'inscriu justament Sunlight Doesn't Need a Pipeline, desenvolupat per a la Stanley Picker Gallery, que com a punt de partida d'una beca respon a una pregunta tan bàsica com complexa: “En què us puc ser útil?”. La resposta – “un pla de descarbonització de la galeria”-- es transforma al llarg del projecte en una conversa a moltes veus i amb diferents comunitats en un procés d’aprenentatge col·lectiu i justícia social des del qual repensar les maneres de fer de les arts en temps d’emergència climàtica.
Recuperem fragments inèdits de la conversa amb l'artista i investigadora Andrea Francke, que no vam poder utilitzar en el seu moment. Partim de la seva experiència biogràfica per a parlar de diversitat, diferència, i obrir esquerdes entre teories toves, dures i universalitzants. També ens parem a pensar en possibles espais d'aprenentatge, des de la curiositat, les cures i les vulnerabilitats. En un punt i a part, aprofitem, com no, per entrar a fons en el seu projecte al costat d'Eva Weinmayr “The Piracy Project” i de pas, reivindicar la còpia i l'apropiacionisme com a espai polític i creatiu.
Parlem amb l'artista Andrea Francke sobre el seu interès en les infraestructures i els projectes participatius. La inclusió, l’hospitalitat i els ressons del projecte colonial apareixen a la conversa. L’Andrea va desfent la idea de fracàs mentre reflexiona sobre els desafiaments que comporta l'elaboració de polítiques i marcs legals institucionals. Parlem també de categories d'art importades, de treballs invisibles i de la idea de caritat com un carreró sense sortida.
La comissària, artista i gestora cultural Eva Rowson parla sobre les seves primeres experiències d'hospitalitat i d'aprenentatge col·lectiu com Open School East, el valor del treball poc carismàtic, organitzar festes amb Andrea Francke, els ensenyaments vitals d'un croissant i com la millor teoria sorgeix de la pràctica.
Procés, liminalitat, mediació, transmissió, ràdio, ressonància, oralitat, arxiu i abundància. En el nostre encreuament i coincidència amb l'artista, mediador, educador i músic ucraïnès Anton Kats “es van alinear els astres” per a posar a prova formats i aprenentatges previs. Tres trobades en remot, sis hores d'enregistrament i diverses tisores en flames han donat forma aquest cadàver exquisit des del qual abordem un discurs i una pràctica que tendeix a desbordar-se i excedir-se tant en els matisos com en els detalls. En quest podcast, parlem de l'Europa de la integració des d'una experiència encarnada, de memòria, demència i diferents formes de no saber, de recerca artística i art que desafia a la representació, de projectes site-specific i dispositius mòbils i efímers, d'emissions de curt abast i la ràdio com un dispositiu generador d’espai comú i públic.
Nora Sternfeld problematitza el gir educatiu i parla de la crisi de la institució museística, de pedagogia radical, d'emancipació i d'aliances, de para-institucions, d'estratègies de desaprenentatge i coneixement col·lectiu projectat al futur.
Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Irit Rogoff que no vam poder utilitzar en el seu moment.
Irit Rogoff reflexiona sobre les maneres de crear sinergies i aliances participatives, creatives i cognitives que ens permetin habitar la contemporaneïtat críticament; defensa així mateix la necessitat d'articular formes de desaprenentatge, dins i fora de l'acadèmia, que obrin camí cap a sabers nous i inesperats.
L'artista, comissària i investigadora Sofía Olascoaga traça un recorregut per les experiències de Cuernavaca, una ciutat petita, situada uns 80 km al sud de Ciutat de Mèxic, amb un clima i enclavament privilegiats, que va atreure diferents generacions d'intel·lectuals i activistes entre les dècades del 1950 i 1980, i reflexiona sobre les maneres en què els espais comunitaris i autogestionats poden actuar com a motor de transformació social, alhora que analitza els processos de colonització cultural i institucional d'Occident a Llatinoamèrica.