Son[i]a
Charles Bernstein es poeta, ensayista, editor y profesor emérito de la Universidad de Pennsylvania. Fue, junto a Bruce Andrews, co-editor de la revista L=A=N=G=U=A=G=E, que dio nombre al movimiento de más de un centenar poetas interesados en explorar radicalmente la escritura, florecido en las dos costas norteamericanas a finales de los años 70 y durante la década de los 80. En este podcast, escuchamos a Charles Bernstein pensar en voz alta sobre la performatividad de la poesía y la multiplicidad de la voz, deteniéndose en cuestiones como el sonido de la escritura, la presencia y ausencia, la oralidad, la auralidad y la a/oralidad. En ese tránsito, Bernstein relata su primera experiencia textual y reconoce la influencia del teatro de Artaud, Bob Wilson o el Living Theater en su formación como poeta. Con él regresamos también a las primeras discusiones de la constelación L=A=N=G=U=A=G=E, a su política de intercambio de poemas y crítica mediante la creación de dispositivos culturales horizontales, y al esfuerzo colectivo por releer a poetas de las décadas anteriores para escribir otra historia de la poesía norteamericana diferente de la hegemónica.
Parlem amb la ballarina, coreògrafa i artista visual sobre moments clau de la seva infància, els dies de creació i deliri col·lectius de Bocanada Danza, el Festival Desviaciones, l'U.V.I. i la posterior crisi econòmica i emocional que la va expulsar a Londres als noranta, i la seva trobada amb l'explosió de les arts en viu. I ho fem des de l'espai d'avantatge que li ha proporcionat la seva nova llar per a la dansa i l'ensenyament a Suïssa. En el trajecte apareixen moments que ens serveixen per a vestir i desvestir la diva, des del seu desig infantil de ser gitana, la fascinació com a nena per l'espectacle de la tauromàquia a la tele, els seus objets trouvés fetitxe, la càmera-operador i un desacord (potser somiat) amb Brossa.
Lucía Egaña és artista, escriptora, docent i activista transfeminista antiracista. Investigadora desadaptada, fa anys que posa en pràctica diferents protocols per a autoinstituir pràctiques i espais articulats des del col·lectiu. La seva metodologia indisciplinada -o subnormal, com l’anomena ella mateixa- reivindica l’esperpèntic, el brut i el marginal com un camp fèrtil per a posar a prova diferents dispositius relacionals, formatius i/o artístics. Experiments diversos que tan aviat s'ancoren en les pedagogies informals i els sabers subalterns, com poden prendre la forma d'arxius dissidents o instal·lacions, vídeos i àudios en el seu estat més larvari. En aquest podcast conversem amb Lucía Egaña sobre processos pedagògics, dissidència bibliogràfica, escriptura salvatge i sobre el potencial generatiu i afirmatiu de la ràbia. Parlem sobre polítiques identitàries, espais no mixtos, l'amistat com a motor dels processos de recerca, i la potència del que s'articula des de la informalitat i els afectes.
Cabello/Carceller són Helena Cabello i Ana Carceller, un col·lectiu artístic que des de principis dels noranta qüestiona les arbitrarietats i restriccions que la divisió de gènere imposa sobre els nostres cossos, espais, representacions i comportaments. En aquest podcast, Cabello/Carceller aposten per infiltrar-se en les institucions, per a assenyalar les maneres en què les veus queer són excloses sistemàticament dels espais de poder. A través de la seva obra repensem també aquests espais que habitem i deshabitem per tal de queeritzar-los i convertir-los en llocs de trànsit, improductius, a estones melancòlics, a estones alliberadors, des dels quals imaginar i activar noves existències. Activem amb elles la potencialitat política dels cossos, dels afectes, de la festivitat i la col·lectivitat. Però també recalem en les revoltes solitàries, les d'aquests cossos discordants que, amb la seva mera presència, ja estan fent política.
Figura clau de les arts en viu, Juan Domínguez es defineix a ell mateix com a “pallasso conceptual, cowboy màgic, model poeta i curador del plaer”. El seu corpus artístic se situa dins i fora de la coreografia i advoca tant per l'excés com per la justa mesura. Això sí, sense perdre mai de vista la pregunta que guia la seva pràctica: “Què farem junts en aquest temps present per a construir realitat?”.
Xerrem amb Juan Domínguez sobre canviar els paràmetres de l'art en viu, posar marc a la realitat, les complexitats de la participació i la coautoria, i els seus esforços per tensionar les temporalitats i fer-se gran amb els projectes i públics. Parlem també de la gelosia (sana) que li desperten les sèries de televisió, de robatoris, del cos i el polític, i de disciplina i caos.