Son[i]a #354
Daniel Gasol
![Son[i]a #354](https://img.macba.cat/wp-content/uploads/2024/03/foto-peligrosidad-social.jpeg)
Daniel Gasol (Tarragona, 1983) s’autodefineix com a fill marieta del proletariat i treballador cultural, i no ho fa per provocar –que també–, si no com una estratègia profundament calibrada i conscient de posar en relleu des del minut zero els privilegis de classe que informen qualsevol possibilitat de ser i la pràctica artística contemporània. Partint d’aquesta base, la disciplina és el següent escull que sorteja, a través d’una pràctica que va dels gestos gairebé invisibles de peces o accions tan personals com “Trabajos forzosos” a un fer que no separa recerca i escriptura de l’objectual, el vídeo, el gràfic, les instal·lacions, el treball amb l’arxiu i el pensar amb altres. Anti-disciplina, en diu ell. Si s’escau, aquesta inclou a més la mediació, la pedagogia crítica i les dinàmiques col·lectives. Totes aquestes són eines que fa servir a discreció en els seus treballs per tal de desarmar els discursos dominants sobre identitat, treball, classe o consum.
En aquest podcast Daniel Gasol dissecciona la recerca i formulació del projecte “Orden público: Vagos, Maleantes y Peligrosidad Social”. Una lectura a contrapèl de la Ley de Vagos y Maleantes (1933-1970) i la de Peligrosidad Social, des del prisma de classe, que revisa la literatura i els expedients penals de l’Arxiu Nacional de Justícia de Catalunya per a explicar la criminalització del cos proletari i les classes desfavorides. Al llarg de la conversa, el contraban d’expedients, assumir els insults, treballar amb el que es té a mà i el hackeig dels espais laborals, apareixen com a tàctiques de supervivència per a habitar en els marges del sistema de l’art.
Escenes eliminades
Recuperem fragments inèdits de la conversa amb l'investigador, artista i treballador cultural Daniel Gasol, que no vam poder utilitzar en el seu moment. Parlem sobre la instrumentalització de la diferència, la melancolia de la normalitat, la pràctica investigativa, els sabers legitimats i no legitimats... i un grapat de projectes a mig i llarg termini.
El Palomar
A FONS ÀUDIO #53 El Palomar ens parlen sobre la seva obra a la col·lecció MACBA “No es homosexual simplemente el homófilo sino el cegado por el falo perdido”, projecte amb el qual rescaten un guió inèdit i inacabat de l'assagista i antropòleg Alberto Cardín i es proposen realitzar la pel·lícula amb els seus propis mitjans. A través de la seva relectura –i reescriptura– de la visió cinematogràfica de Cardín i un procés d'immersió i recerca minuciós sobre el seu entorn i context més immediat, El Palomar reconstrueixen una part de la història de les dissidències sexuals, encara avui dia plena de buits i absències. I la primera d'elles, la d'Alberto Cardín.
Fefa Vila
Fefa Vila Nuñez és artivista queer feminista, sociòloga, mare, assagista, docent i diverses coses més. A més a més, va ser impulsora del col·lectiu lèsbic LSD (1993-1998) que, al costat de La Radical Gai, va ser una referència als noranta de militància queer-artivista a l'Estat espanyol. Amb les seves accions político-artístiques, LSD i La Radi reivindicaven noves maneres d'entendre el cos, el sexe, la vida, la mort, el desig, l'amistat, les relacions familiars i laborals i l'acció política. En aquest podcast Fefa Vila reflexiona sobre el concepte del queer, com un estat d'estranyament militant en permanent redefinició. Traça també una lúcida i emotiva possible genealogia dels moviments queer, feministes i de dissidència sexual a l'estat espanyol des dels setanta fins a l'actualitat, que es bifurca en múltiples línies de fuga. Fefa ens parla també sobre la necessitat de viure altres sociabilitats, sobre altres models afectius-relacionals i sobre maternitat lesbiana.
Audioruta per la Barcelona underground dels anys 70
Aquesta audioruta recorre diferents espais que durant els anys 70 van servir de plataforma de trobada, discussió i producció col·lectiva independent.