FONS ÀUDIO #39
Iván Argote
A l’obra d’Iván Argote (Bogotá, 1983) ens enfrontem a la reiterada desconstrucció del concepte d’espai públic, de la interrelació personal i dels nostres estranys hàbits socials. Multifacètic, conceptual i contestatari, el seu treball se centra en el qüestionament del patrimoni i de la miríada d’esdeveniments que regeixen el nostre context social, polític i íntim.
A través de mitjans tan variats com el video, la fotografia, l’escultura, la performance i la instal·lació, Iván Argote explora la ciutat com a lloc de transformació. “Molts dels meus treballs parlen de la vida a la ciutat i de viure amb altres persones”, argumenta. “Em sembla pretensiós veure l’art com una cosa separada de la vida real”, conclou.
Encara que en un principi pretenia estudiar filosofia, l’Iván es va deixar seduir per la porositat i l’immediatesa de la imatge com a vehicle d’idees i la iconoclastia com a eina per a generar subjectivitat. Els seus gestos simples i transgressius, les seves “pilatunas” o entremaliadures, subverteixen símbols.
Lleons imperials convertits en gatets de meme (Blind Kittens, 2014), monuments tombats i impotents (Hangover and extasy, 2014; Turistas, 2013), un colom glorificat (The pigeon, 2010), innocentades davant de declaracions d’amor d’un desconegut (Untitled, 2010-2012) i dos Mondrian espatllats amb After Effects (Retouch, 2008) són algunes de les subtils alteracions de l’ordre establert amb les quals Argote reflexiona sobre la forma com construïm la certesa.
A la Col·lecció MACBA trobem quatre desplegaments de la seva multifacètica obra. Activissimme (2011-2013) és una instal·lació que documenta el taller per a nens de quatre a nou anys que Argote va realitzar els estius de 2011 i 2012 al museu MAC/VAL a França. Inspirat en la tasca activista i pedagògica dels seus pares a la Colòmbia dels anys setanta, l’Iván va concebre un taller en el qual els nens organitzaven protestes, formulant qüestions crítiques sobre la seva situació (“Duerme más para estar menos cansado”) i produint eines per manifestar-se a l’espai públic.
A més de cartells, megàfons i pancartes, les diapositives ens ensenyen la transcripció d’una conversa telefònica en la qual l’artista explica el projecte a la seva mare, en un gest que freqüentment es troba en la seva obra: un cercle d’intimitat en una reflexió d’àmbit universal. En aquesta peça trobem el mateix dispositiu crític del film sobre grups revolucionaris de Bogotà dels anys setanta i vuitanta que conforma La Estrategia (2012) i de la reflexió sobre jerarquia i poder de Reddish Blue (2014).
La mateixa superposició d’esfera personal i pública travessa Histoire de l’Humanité (2011), per exemple, un video casolà gravat en Super 8 en el qual la família d’Argote escenifica la sinècdoque perfecta: una selecció de moments crucials de la història de la humanitat en forma de jocs o al·legories familiars.
El video s’estructura en vuit episodis – “Homo sapiens”, “Las primeras sociedades agrícoles”, “Las primeras civilizaciones”, “Guerras”, “Amor & Odio”, “Colonialismo y Post Colonialismo”, “Estados Naciones” i “Futuro incierto”− i juga amb la intenció somiadora d’aprofitar una tarda en un parc de Bogotà per realitzar un film casolà col·lectiu, un gest en aparença molt familiar i universal, però que en realitat segons, ell mateix explica, va ser aliè a la seva infància.
També en un parc, un vespre al Palau des Tuileries a Paris, trobem la parella d’enamorats que protagonitza Caricia (2012). En aquest vídeo, l’ombra de la mà intrusa de l’artista-fantasma assaja gestos de tendresa sobre la parella i explora l’anonimat i l’afecte com a estratègies conceptuals.
¿Quién no jugó a los antepasados alguna vez, a las prehistorias de su carne y su sangre? (2013), per altra banda, es basa en una cita borgiana. El 1934, la revista Crisol va acusar l’escriptor d’ocultar la seva ascendència sefardí, acusació a la qual Jorge Luís Borges va respondre a les pàgines de Megáfono. D’aquest text Argote va extreure la cita que dóna títol a aquesta obra. La va codificar en morse i la va materialitzar en una garlanda de cables i vuitanta-vuit bombetes que ens parlen de l’imaginari d’una festa de poble i de la solitud a l’espai públic mentre il·luminen la proximitat.
Núria Güell
En la pràctica de Núria Güell, la institució-museu es converteix en el propi medi artístic: l'artista la manipula, la tiba, l'expandeix, qüestiona les seves lògiques, punts cecs i contradiccions i es proposa desbordar els seus límits. Els seus treballs sempre parteixen de conflictes socials que la interpel·len directament i utilitza els dispositius de l'art com a plataformes per a desarmar les lògiques del poder. En aquest podcast parlem amb Núria Güell sobre les seves metodologies de treball i sobre l'activació de pràctiques artístiques que esdevenen dispositius per a l'escolta. Reflexionem sobre l’ètica i la moral en l'art, i sobre desobediències, psicoanàlisis, precarietats, l'estatut de l'artista i la urgència de recuperar el potencial subversiu de l'art contemporani.
Núria Güell
La pràctica artística de Núria Güell (Vidreres, 1981) s'origina sempre a partir d'una contradicció o conflicte social pel qual l'artista se sent interpel·lada o directament afectada. S'inicien així llargs processos de treball col·laboratiu en els quals l'escolta, la recerca legal, la negociació, la confrontació i també les complicitats i els afectes es converteixen en eines creatives primordials. La seva és una pràctica de vida, des de la qual assumeix riscos legals, físics i emocionals. A FONS ÀUDIO #50 Núria Güell ens parla sobre Ajuda Humanitària (2008-2013), peça que inicia durant els seus anys d'estada a Cuba i que, des de 2021, forma part de la Col·lecció del MACBA.
Escenes eliminades
Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Martí Anson que no vam poder utilitzar en el seu moment.
Martí Anson
Martí Anson és un artista de múltiples registres que amb les seves obres amplia i redefineix els límits dels espais expositius, les possibilitats de la recepció artística i la condició mateixa de l’artista. A FONS ÀUDIO #40 Anson ens parla dels seus estius de la infància a La Garrotxa, dels seus anys de formació, dels públics de l’art, els límits del museu i els transvasaments entre realitat i ficció.
Escenes eliminades
Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Ivan Argote que no vam poder utilitzar en el seu moment.
Dora García
Dora García desenvolupa projectes que tendeixen al creixement infinit recorrent a pràctiques com el teatre invisible, les notes a peu de pàgina o l'exploració per serendipia. A FONS ÀUDIO #38 ens parla sobre els seus projectes, els seus mètodes de treball i els inesgotables transvasaments històrics entre psicoanàlisis i literatura.