FONS ÀUDIO #38
Dora García
Desplegant una bateria de recursos performatius, editorials, escenogràfics i fílmics, Dora García (Valladolid, 1965) propicia esdeveniments orientats a interrogar el nostre entorn. El seu treball tendeix a implicar els participants en dinàmiques d’entusiasme i sospita, establint qualsevol circumstància, per abstracta o microscòpica que sigui, com un material susceptible de convertir-se en literatura.
La realitat apareix sempre a l’ombra d’un relat nou capaç de substituir-la. Les seves recerques històriques sobre psicoanàlisis i anti-psiquiatria exploren el vocabulari interior del món dels somnis i flirtegen amb les figures de la bogeria o el deliri com a parts d’una experiència narrativa de marginalitat.
“El Reino: una novela para un museo” (2003) va consistir en un projecte site-specific desenvolupat en el context del MACBA i posteriorment incorporat a la col·lecció. Articulada al mateix temps com un programa i un diari de performance, la peça va proposar infiltrar a la vida diària de la institució un conjunt de “jugadors del regne”, un equip de treballadors i actors que executaven accions diverses, organitzades en un gradient que anava des del “probable” al “paranormal”. Al final de cada jornada, els esdeveniments eren recapitulats a través d’un butlletí electrònic per subscripció i publicats en un web que també emmagatzemava les captures en streaming d’una càmera de vigilància instal·lada a l’atri del museu. El projecte va posar a prova un tipus d’autoria coral i panòptica, convertint la totalitat de la institució i el seu entorn en un enorme aparell novel·lat.
“The Joycean Society” (2013) registra en forma de pel·lícula una sessió de lectura de “Finnegan’s Wake”, la novel·la que James Joyce va escriure durant disset anys i va finalitzar poc abans de morir. El film se situa a Zuric (ciutat que avui alberga la tomba de l’escriptor), a l’interior d’una fundació creada en el seu honor: The Zurich James Joyce Foundation. Els protagonistes són un grup amateur d’ancians que es reuneixen per llegir el text un cop per setmana des de fa més de trenta anys. A partir d’aquí, es registra gairebé a temps real un procés de conversa desenfadat, d’elaboració comunal de sentit, en el qual es van desplegant els significats i les insinuacions palpitants a les pàgines del llibre. La pel·lícula incorpora alguns fragments del cementiri Fluntern i d’entrevistes amb membres del cercle de lectura –com ara el carismàtic Fritz Senn– que expliquen la seva relació amb la novel·la.
“Exhausted books” (2002), per la seva banda, és una instal·lació escenogràfica que recrea les anotacions i els materials de lectura utilitzats durant la filmació de la pel·lícula. Es tracta d’una constel·lació de facsímils que l’artista va elaborar imitant els llibres originals del cercle de lectura. Així, els fragments i les pàgines aïllades, la profusió incansable de notes al peu, inscripcions que gradualment tapen i destrueixen el text original, van ser documentades i replicades manualment en un conjunt de volums nous. La instal·lació conté també una pissarra on una trama de pictogrames glossen sigles de la novel·la: rius, personatges i figures mitològiques. A la seva manera activada, “Exhausted books” funciona com a escenografia i com a lloc per a produir lectures públiques.
Escenes eliminades
Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Ivan Argote que no vam poder utilitzar en el seu moment.
Iván Argote
Iván Argote és un artista multifacètic que, a través de mitjans com ara el video, la fotografia, l’escultura, la performance i la instal·lació, qüestiona la noció de patrimoni i posa a prova els esdeveniments que regeixen el nostre context social, polític i íntim. A FONS ÀUDIO #39 l’Iván ens parla de la família com a petita unitat social; de “pilatunas” i carícies; del canvi d’escala com a eina crítica; i dels residus arqueològics que portem dins.
Franco "Bifo" Berardi
Bifo parla sobre assassinats en massa, en relació al cinema, la salut mental, la neuroplasticitat, l'amistat, la ironia i, en última instància, l'esperança.
María Ruido
María Ruido ens parla sobre el poder polític de les imatges i el potencial subversiu de recursos cinematogràfics com el fora de camp, la veu en off o el muntatge, que ens ajuden a pensar i imaginar el món d'altres maneres. Reflexiona també sobre les relacions sempre contradictòries entre el poder crític i experimental de la cultura i la seva institucionalització. I ens introdueix en els processos creatius de peces com "Mater amatisíma", "Tiempo real", "Plan Rosebud", o la més recent Estado de malestar, on s'analitza la simptomatologia social i el sofriment psíquic als quals ens aboca el realisme capitalista.
Manolo Laguillo
Manolo Laguillo (Madrid, 1953) és fotògraf, assagista i catedràtic de fotografia a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Les seves representacions urbanes, austeres i despoblades, il·lustren els processos de transformació de les metròpolis contemporànies. A FONS ÀUDIO #37 Manolo Laguillo ens parla dels seus processos de treball amb la càmera de gran format; dels seus passejos per la perifèria; de bassals, asfalt i ruïnes; de les possibilitats del color i el blanc i negre; la sensualitat de la còpia en paper; i dels vincles entre música i fotografia.