Son[i]a #214
Luz Broto
El treball de Luz Broto aborda qüestions relacionades amb la sociologia, l’arquitectura, la coreografia i els processos col·lectius de presa de decisions. Formada en arts visuals, les seves intervencions artístiques parteixen sovint de gestos minimalistes i extremadament precisos i senzills, que qüestionen convencions que seguim de manera inconscient.
Amb un fort component polític i poètic, les seves propostes tenen lloc tant en espais expositius com fora d’aquests i requereixen delicats processos de negociació, que posen en evidència les regles ocultes dels dispositius públics. Més enllà de revelar el caràcter polític de la disposició de l’espai, Broto involucra l’espectador que entra en contacte amb la seva obra i el convida a reflexionar sobre el seu paper en les dinàmiques preexistents. Com ella mateixa apunta: “L’única emancipació possible és la de ser responsables, cadascú, dels seus actes”.
Amb motiu de la seva participació en l’exposició “Espècies d’Espais”, SON[I]A parla amb Luz Broto sobre forces invisibles, l’espai de l’art, la negociació, la visibilització de processos, la poètica de la política, l’art del buit i la seva exquisida capacitat de ficar-se on no la demanen.
Àudio del podcast: “Atravesar ese bosque esta noche”, 2012
Marc Vives
No és que el treball de Marc Vives esquivi categories o definicions concises, que també. És que és més aviat un art d'esquivar pròpiament dit, un exercici tenaç i obstinat d'eludir límits i formalitzacions clares. Un art generatiu i de sistemes, una alquímia de la proximitat o una mena de cartomància que té com a objecte d'estudi les relacions socials i les trames interpersonals, i que tendeix a posar en tensió tant les lògiques del cub blanc, com les de la gestió cultural, una cosa damunt de l'altra, tot alhora. En aquest podcast parlem amb Marc Vives de nedar, de nervis, de terres que es despinten i d'estratègies per a eludir la comoditat i acostar-se al risc i al buit en un entorn habitualment tan segur com l'art.
Ignacio Uriarte
Ignacio Uriarte parla de la seva rutina quotidiana com a artista, de la desaparició de l'oficina física, de la pervivència del seu imaginari i de la procrastinació i el sobrecompliment de les normes com formes de resistència davant de la imposició de l'eficiència i la productivitat.
Serafín Álvarez
Serafín Álvarez parla sobre videojocs, l'origen de la seva fixació pel passadís com a fetitxe i l'ús dels recursos digitals en art contemporani.