Son[i]a #213
Ignacio Uriarte
A Ignacio Uriarte sempre l’acompanya l’anècdota del seu passat d’oficinista i de com, en començar a treballar com a artista, ha seguit emprant els mateixos gestos, materials i destreses que en la seva anterior vida. En la seva obra, gairebé performativa malgrat que acostuma a formalitzar-se com un objecte, veiem com blocs de notes, el paper, el full d’Excel, arxivadors, bolígrafs, la màquina d’escriure i el llapis, entre d’altres, apunten a l’art conceptual i al minimalisme dels anys seixanta per actualitzar-lo des del reduït espai d’un cubicle d’oficina de finals de segle XX. Però més enllà de l’anècdota inicial, el seu extens treball es desplega, amb serietat i sentit de l’humor a parts iguals, per meditar sobre temes tan diversos com l’ordre, la cultura popular o el temps.
Amb motiu de la seva participació en l’exposició “Espècies d’Espais” amb tres noves peces murals de paper, SON[I]A parla amb Ignacio Uriarte de la seva rutina quotidiana com a artista, de la desaparició de l’oficina física, de la pervivència del seu imaginari i de la procrastinació i el sobrecompliment de les normes com formes de resistència davant de la imposició de l’eficiència i la productivitat.
Luz Broto parla sobre forces invisibles, l'espai de l'art, la negociació, la visibilització de processos, la poètica de la política, l'art del buit i la seva exquisida capacitat de ficar-se on no la demanen.
De les classificacions obsessives a les antipintures, de la reflexió constant sobre el paper de l’espectador a les modificacions imperceptibles, l’obra d'Ignasi Aballí és alhora hermètica i propera. Un equilibri delicat entre concepte i forma que beu de la quotidianitat, de la literatura i del cinema per parlar d’absències, filtres, ficcions i límits.
Recuperem aquí fragments inèdits de l'entrevista amb Ignacio Uriarte que no vam poder utilitzar en el seu moment.
Serafín Álvarez parla sobre videojocs, l'origen de la seva fixació pel passadís com a fetitxe i l'ús dels recursos digitals en art contemporani.