FONS ÀUDIO #57
Bernat Daviu
Bernat Daviu (Fonteta, Baix Empordà,1985) és artista, però ell sobretot es considera pintor. Pintor conscient que a la pintura fa molt que se li pronostica una mort que no acaba d’arribar. Per això, Daviu l’expandeix, la fa mutar cap a l’objecte, cap al vestit, cap a la dansa, la performance, el vídeo, la música i la instal·lació. L’activa, la posa en moviment i la converteix en mirall del que ens envolta. A Daviu li interessen les zones limítrofes entre l’art i el no art; entre les avantguardes artístiques i la vida quotidiana. Li interessa tensar els espais de l’art i els seus codis de comportament i recepció. L’humor i l’absurd són presents en la seva obra com a estratègia subversiva i de connexió amb la realitat. La seva és una pràctica col·laborativa en la qual s’embarquen coreògrafes, ballarines, cineastes, escriptores i un variat repertori d’artistes que donen lloc peces polifòniques i espais de trobada.
A FONS ÀUDIO #57, Bernat Daviu ens parla sobre STANZA (2020), una peça que té els seus orígens en els Overall Paintings (2010) i en la qual les teles pintades abandonen el bastidor per a posar-se a ballar i a dialogar amb diferents disciplines artístiques. Daviu parla també sobre la seva infància a Fonteta, els seus anys de formació a Londres, la seva arribada a Barcelona i la seva feina al capdavant de la galeria Bombon Projects. A més, reflexiona sobre els processos de creació col·lectiva, l’autoria, les condicions de treball de l’artista i els temps d’improductivitat que l’art ens ofereix.
Escenes eliminades
Recuperem fragments inèdits de la conversa amb l'artista català Bernat Daviu, que no vam poder utilitzar en el seu moment. Parlem del dins i l'afora del museu i de l'activació de la seva peça a la Col·lecció MACBA, "Stanza". També parlem de costura, peces de roba que reten homatge a altres i d'autoaprenentatge. I finalment, d'obres que es dinamitzen i agafen sentit per la manera en que ens posen en relació amb altres. Pel camí, se'ns apareixen alguns còmplices habituals, com ara Miralda i Enric Farrés Duran.
Ignasi Aballí
De les classificacions obsessives a les antipintures, de la reflexió constant sobre el paper de l’espectador a les modificacions imperceptibles, l’obra d'Ignasi Aballí és alhora hermètica i propera. Un equilibri delicat entre concepte i forma que beu de la quotidianitat, de la literatura i del cinema per parlar d’absències, filtres, ficcions i límits.
Enric Farrés Duran
Enric Farrés parla sobre col·leccionar obsessivament, sobre el valor de l'efímer, sobre l'ús de la mentida com a estratègia creativa, sobre la relació de complicitat amb els que l'envolten i sobre altres facetes del seu treball.