FONS ÀUDIO #29
Sergi Aguilar

Sergi Aguilar forma part d’una generació d’escultors la trajectòria artística dels quals eclosiona a l’Espanya de la Transició. Es tracta d’un grup eclèctic i heterogeni que, en cert sentit, pren el relleu de l’informalisme dels anys de la postguerra, i ho fa passant pels ensenyaments del minimalisme i l’art conceptual.

Al costat d’Aguilar trobem artistes com Cristina Iglesias, Francisco Leiro, Miquel Navarro, Adolfo Schlosser o Susana Solano. Tots ells subverteixen els límits de l’escultura-monument, donant a l’espai un nou caràcter performatiu que promou la relació amb l’espectador.

Procedent d’una família de tradició artesanal, Aguilar desenvolupa les seves primeres experiències creatives en el camp de la joieria. Mentre estudia a l’Escola Massana i al Conservatori de les Arts del Llibre de Barcelona, dissenya joies de tall avantguardista que, mica en mica, van mutant en petits objectes artístics.

Un viatge a París, el 1965, el fa entrar en contacte amb l’obra dels constructivistes russos, de Constantin Brancusi i de Julio González. Aquesta experiència, sumada a les inquietuds teòric-filosòfiques que conrea arran dels seus estudis a l’Escola Massana, el duen a entregar-se, l’any 1973, a allò que ell defineix com una pràctica artística obstinada i obsessiva en la qual encara avui, quatre dècades després, es manté.

Una de les seves primeres sèries, titulada “Tronc-Espai-Terra-Eina” (1974), té com a punt de partida la troballa d’uns petits troncs utilitzats pels habitants de l’illa de Menorca per a la fabricació d’eines. Són peces de caràcter objectual en les quals ja s’adverteix un profund interès per la natura. Podria dir-se que Aguilar ens ofereix aquí les seves primeres temptatives de geometritzar les formes naturals i naturalitzar les geomètriques.

Des de 1973, i fins a 1979 aproximadament, experimenta amb blocs de marbre negre, generant estructures a mig camí entre el minimalisme i l’abstracció geomètrica. Mica en mica va introduint altres elements com el llautó, el bronze, el formigó, l’acer, l’alumini, la fusta i, gairebé finalment, el ferro.

Una pluralitat de materials que treballa minuciosament, donant lloc a volums nítids en els quals es potencien les estructures horitzontals, els eixos, les rampes, les arestes, i en els quals acostuma a estar present cert element de desequilibri o inestabilitat. Són, al seu torn, peces que cobren ple sentit amb el contacte amb l’espectador, ja que tracen al seu al voltant una mena d’eixos invisibles de circulació i habitabilitat.

El dibuix ocupa una part essencial en el treball d’Aguilar, així com els estudis preparatoris o les maquetes de les peces. També han tingut un paper rellevant les seves intervencions a l’espai públic, entre les quals destaquen “Júlia” (1986) ―la maqueta del qual forma part de la Col·lecció MACBA―, “Interior” (1987) o “Marca d’aigua” (1992).

El 1987, una travessia pel desert del sud d’Algèria marca un altre punt d’inflexió en la seva carrera. A partir d’aquest moment l’artista incorpora el component vivencial a les seves obres. L’objecte escultòric dóna pas a instal·lacions en les quals dibuixos, fotografies, mapes, plànols topogràfics i vídeos plasmen els seus trajectes i recorreguts personals per diferents geografies i territoris. “Pensar sobre el lloc també implica referir-se a com hi som i és en aquest sentit que l’escultura té a veure amb l’acte de ser, no només a nivell físic. Lloc i ser són indissociables en l’escultura”, sosté l’artista.

L’obra de Sergi Aguilar es troba present a les col·leccions del Guggenheim Museum de Nova York, l’ARTIUM de Vitòria, el Museo Nacional Reina Sofia (MNCARS) de Madrid, la Kunsthalle Mannheim, la Fundació la Caixa o el MACBA de Barcelona. Aguilar ha exercit com a docent i conferenciant; ha estat president de l’AAVC (Associació d’Artistes Visuals de Catalunya) i l’UAAV (Unió d’Associacions d’Artistes Visuals); i actualment dirigeix la Fundació Suñol de Barcelona.