FONS ÀUDIO #28
Joan Fontcuberta

Hi ha fotògrafs que exploren el món amb la càmera. Fontcuberta prefereix explorar la càmera per desxifrar com serà la imatge del món que aquesta ens ofereix. El 1978 es va llicenciar en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquell temps, la mirada de Fontcuberta estava ben entrenada en les argúcies de la imatge publicitària, ja que el seu pare dirigia una agència que ell freqüentava des de petit.

Tots dos sistemes de representació –el documental i el publicitari– li semblaven enganyosos. Per això, després d’una breu incursió en el camp del fotoperiodisme, es va llançar a investigar les maneres a través de les quals el mitjà fotogràfic li podia permetre deconstruir la il·lusió de realisme i veracitat que ens ofereixen els mitjans. Tot això succeïa en el context d’una Barcelona que acabava de sortir de la dictadura, en la qual una activa generació de fotògrafs lluitava per aixecar els fonaments d’una nova fotografia d’arrel conceptual, discurs crític i esperit postmodern, molt en sintonia amb el que passava en altres llocs d’Europa i dels Estats Units.

Al costat de Fontcuberta hi havia Josep Maria Casademont, Toni Catany, Manel Esclusa, Pere Formiguera, Jordi Guillumet, Manolo Laguillo o Humberto Rivas, entre d’altres; fotògrafs que van dur a terme una feina multidisciplinària –eren creadors, docents, historiadors, editors i promotors– gràcies a la qual la fotografia de l’Estat espanyol va conquistar un nou estatus cultural, artístic i institucional. Eren els anys de les Jornades Catalanes de Fotografia, la Primavera Fotográfica de Barcelona, la revista Nueva Lente o Photovision (de la qual Fontcuberta va ser co-fundador, l’any 1980, i redactor cap fins el 2001).

Des de llavors, l’obra de Joan Fontcuberta ha continuat posant en dubte la versemblança de la imatge i la seva capacitat per representar i suplantar el món real, i, alhora, qüestionant els límits sempre porosos entre la realitat i la ficció. A Fontcuberta l’interessen les funcions socials de la fotografia, l’ús públic de la imatge, la intoxicació de la informació i els processos de producció i transmissió del coneixement. I per disseccionar totes aquestes operacions, posa marxa un discurs crític i de paròdia amb el qual pretén activar la consciència i la capacitat d’anàlisi de l’espectador, atorgant-li espais per la reflexió i el dubte. El dubte, sosté Fontcuberta, és una eina de la intel·ligència.

El seu ús del fotomuntatge, el collage i d’altres tècniques de manipulació de la imatge, durant els vuitanta i noranta –en obres com “Herbarium” (1982), Fauna (1989), “Sputnik” (1997) o “Milagros & Co” (2000) –, ha anat donant pas, amb el canvi de mil·lenni, a la utilització de noves tecnologies i eines digitals –”Googlegrames” (2005), “Deconstruir Ossama” (2007) o “Monumentalalbum” (2012)–. Des de finals dels vuitanta, Fontcuberta ha exposat regularment en nombroses institucions d’àmbit internacional: el Museum Folkwang d’Essen, el MoMA de Nova York, The Art Institute of Chigago, l’IVAM de València, el MNAC de Barcelona, la Parc Gallery de Tòquio o la Fotografins Hus a Estocolm.

Entre els seus textos teòrics destaquen: Estética fotográfica (1982), “El beso de Judas. Fotografía y verdad” (1997), “Ciencia y fricción. Fotografía, naturaleza y artificio” (1998) y “La cámara de pandora. La fotografí@ después de la fotografía” (2010), pel qual li va ser concedit el Premi Nacional d’Assaig (2011). També ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia (1998) i amb el Premi Internacional Hasselblad (2013), pel conjunt de la seva carrera professional.