DE NOU AMB VIDEO-NOU
Memòries polifòniques per a un present compartit #2
En aquest segon episodi continuem conversant amb Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller per endinsar-nos en les metodologies de treball del col·lectiu Video-Nou. Metodologies que es gestaven amb el fer, sobre la marxa, sobre el terreny. Perquè el mitjà era nou i perquè junts s’estaven inventant un sistema de col·laboració transversal, amb el qual recollien les veus i reivindicacions d’una societat anhelosa d’expressar-se després de quaranta anys de dictadura, censura i repressió. El col·lectiu entenia el vídeo com a dispositiu de dinamització i intervenció social, donant presència a l’escolta, la conversa i el debat com a eines creatives. És així com s’integraven a barris, ateneus, associacions de veïns i veïnes, sindicats i espais culturals obrint plataformes per al diàleg.
Entre 1976 i 1979, el col·lectiu Video-Nou va experimentar i posar en pràctica les possibilitats del vídeo com a eina d’intervenció social, comunicació horitzontal i creació col·lectiva. El 1976 acabava de morir Franco i a l’Estat espanyol es començaven a construir –amb tantes dificultats com dosis d’entusiasme– el que havien de ser les bases per a una nova convivència democràtica. Tot estava per fer i per dir. I el vídeo apareix en aquest complex context com un mitjà nou que oferia, precisament per la seva manca de tradició i portabilitat, nous espais de llibertat per a la creació, la comunicació i la invitació a la conversa.
En els seus tres anys de trajectòria, Video-Nou va activar projectes en estreta col·laboració i diàleg amb diferents agrupacions i moviments socials i culturals de base arreu de Catalunya. Aquestes intervencions esdevenien així plataformes de debat coral que recollien les veus, lluites i realitats de la gent del carrer que els mitjans oficials no mostraven.
El març de 1979, alguns dels integrants de Video-Nou van passar a formar part del que es va anomenar Servei de Video Comunitari, projecte que mantenia l’esperit de creació col·lectiva dels inicis, però desplaçant ja el focus cap a processos de formació a la ciutadania entorn dels usos del vídeo, i a l’execució d’encàrrecs documentals per a l’Ajuntament i altres institucions. El Servei de Vídeo Comunitari va estar en actiu fins al 1983.
En aquesta mini-sèrie de tres podcasts, ens hem assegut a conversar amb quatre dels integrants del col·lectiu Video-Nou. De la mà de Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller brodem un relat polifònic que ens ofereix testimoni directe i vivencial de tota una època, alhora que ens endinsa en els processos de creació col·lectiva com a militància de vida, com a passió, debat, conflicte i camí compartit cap a una societat més lliure.
Conversa: Loli Acebal, Ricardo Cárdenas i Anna Ramos. Guió: Loli Acebal. Producció sonora: André Chêdas Veu: Clàudia Faus. Sons: Grup de treball de RWM, de la llibreria de Willem Twee Studios, a Den Bosch.
Imatge: Col·lecció MACBA. Centre d'Estudis i Documentació. Fons Video-Nou / Servei de Vídeo Comunitari. © Col·lectiu Video-Nou / Servei de Vídeo Comunitari
Memòries polifòniques per a un present compartit #3
En el tercer i darrer episodi d’aquesta mini-sèrie en torn al col·lectiu Video-Nou, Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller reflexionen sobre les circumstàncies materials, vivencials i sociològiques que propicien, al 1979, el pas de Vídeo-Nou al Servei de Vídeo Comunitari i posteriorment, al 1983, desemboquen en la dissolució del grup.
Memòries polifòniques per a un present compartit #1
En aquest primer episodi d'aquesta mini-sèrie de tres capítols, repassem els inicis del col·lectiu Video-Nou i la seva connexió amb altres creadors que també començaven a treballar amb el vídeo a Catalunya. De la mà de Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller, recalem en la relació que Vídeo-Nou mantenia amb la contra-cultura, l’underground i els moviments llibertaris. I abordem les particularitats del vídeo en tant que eina documental, comunicativa, creativa i reivindicativa, parant atenció a les seves aplicacions dins el context polític i social dels anys de la transició espanyola. Revisem estratègies com el feedback, la contra-informació i accedim als processos de producció dels primers projectes del col·lectiu: "Gràcia. Espais Verds" (febrer-març,1977) i "Campanya política per a la Lliga de Catalunya" (abril-maig, 1977), més conegut com el Vídeo-Bus.
Juan Bufill
En aquest podcast ens asseiem a parlar amb el poeta, cineasta experimental i crític Juan Bufill sobre la confluència d'energies creatives germinals durant els primers anys de la transició, quan semblava que tot estava encara per refer-se, per somiar-se. Van ser temps d'efervescència i transversalitat creativa; de contra-cultura underground i autogestionada al voltant de la qual l'art conceptual, el videoart, el cinema experimental, el vídeo comunitari, el còmic i la performance entrecreuaven les seves energies en múltiples direccions.
Eugènia Balcells
Eugènia Balcells inicia la seva trajectòria artística a mitjan anys setanta en el context de l'art conceptual. Pionera del cinema experimental, el videoart, i la videoinstal·lació, també treballa amb partitures visuals, llibres d'artista, objectes, performances, fotocòpies, sons i fotografies. Balcells es considera a si mateixa una investigadora interdisciplinària interessada en les possibilitats de la física, l'astronomia, les matemàtiques, la filosofia, la sociologia, la música o la poesia; disciplines que congrega en el camp de l'art, com a àgora des de la qual repensar i reinventar el món. A FONS ÀUDIO #54 repassem amb Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) moments d'una vida dedicada a l'art i ens detenim en l'anàlisi de les seves obres de la Col·lecció MACBA.