DE NOU AMB VIDEO-NOU
Memòries polifòniques per a un present compartit #1
Entre 1976 i 1979, el col·lectiu Video-Nou va experimentar i posar en pràctica les possibilitats del vídeo com a eina d’intervenció social, comunicació horitzontal i creació col·lectiva. El 1976 acabava de morir Franco i a l’Estat espanyol es començaven a construir –amb tantes dificultats com dosis d’entusiasme– el que havien de ser les bases per a una nova convivència democràtica. Tot estava per fer i per dir. I el vídeo apareix en aquest complex context com un mitjà nou que oferia, precisament per la seva manca de tradició i portabilitat, nous espais de llibertat per a la creació, la comunicació i la invitació a la conversa.
En els seus tres anys de trajectòria, Video-Nou va activar projectes en estreta col·laboració i diàleg amb diferents agrupacions i moviments socials i culturals de base arreu de Catalunya. Aquestes intervencions esdevenien així plataformes de debat coral que recollien les veus, lluites i realitats de la gent del carrer que els mitjans oficials no mostraven.
El març de 1979, alguns dels integrants de Video-Nou van passar a formar part del que es va anomenar Servei de Vídeo Comunitari, projecte que mantenia l’esperit de creació col·lectiva dels inicis, però desplaçant ja el focus cap a processos de formació a la ciutadania entorn dels usos del vídeo, i a l’execució d’encàrrecs documentals per a l’Ajuntament i altres institucions. El Servei de Vídeo Comunitari va estar en actiu fins al 1983.
En aquesta mini-sèrie de tres podcasts, ens hem assegut a conversar amb quatre dels integrants del col·lectiu Video-Nou. De la mà de Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller brodem un relat polifònic que ens ofereix testimoni directe i vivencial de tota una època, alhora que ens endinsa en els processos de creació col·lectiva com a militància de vida, com a passió, debat, conflicte i camí compartit cap a una societat més lliure.
En aquest primer episodi, repassem els inicis del col·lectiu i la seva connexió amb altres creadors que també començaven a treballar amb el vídeo a Catalunya. Recalem en la relació que Vídeo-Nou mantenia amb la contra-cultura, l’underground i els moviments llibertaris. I abordem les particularitats del vídeo en tant que eina documental, comunicativa, creativa i reivindicativa, parant atenció a les seves aplicacions dins el context polític i social dels anys de la transició espanyola. Revisem estratègies com el feedback, la contra-informació i accedim als processos de producció dels primers projectes del col·lectiu: Gràcia. Espais Verds (febrer-març,1977) i Campanya política per a la Lliga de Catalunya (abril-maig, 1977), més conegut com el Vídeo-Bus.
Conversa: Loli Acebal, Ricardo Cárdenas i Anna Ramos. Guió: Loli Acebal. Producció sonora: André Chêdas Veu: Clàudia Faus. Sons: Grup de treball de RWM, de la llibreria de Willem Twee Studios, a Den Bosch.
programes relacionats
Mari Chordà
En este pòdcast, obrim la capsa de records de la pintora, escultora, escriptora, poeta i activista Mari Chordà, que mos fa viatjar als temps de la seva infantesa, quan una malaltia de llarga durada es converteix en una oportunitat per descobrir el dibuix. Apareixen així capses de llapis que esbossen futurs, dones que la influencien profundament i la mar com a teló de fons i inspiració. Mos aturem especialment en la seua faceta d’activació social des d’espais com Lo Llar a Amposta o el Bar-Biblioteca feminista laSal a Barcelona, per desentrellar tot allò que implica cuidar i sostenir espais de suport mutu, cures i aprenentatge creats per dones.
Memòries polifòniques per a un present compartit #3
En el tercer i darrer episodi d’aquesta mini-sèrie en torn al col·lectiu Video-Nou, Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller reflexionen sobre les circumstàncies materials, vivencials i sociològiques que propicien, al 1979, el pas de Vídeo-Nou al Servei de Vídeo Comunitari i posteriorment, al 1983, desemboquen en la dissolució del grup.
Memòries polifòniques per a un present compartit #2
Juan Bufill
En aquest podcast ens asseiem a parlar amb el poeta, cineasta experimental i crític Juan Bufill sobre la confluència d'energies creatives germinals durant els primers anys de la transició, quan semblava que tot estava encara per refer-se, per somiar-se. Van ser temps d'efervescència i transversalitat creativa; de contra-cultura underground i autogestionada al voltant de la qual l'art conceptual, el videoart, el cinema experimental, el vídeo comunitari, el còmic i la performance entrecreuaven les seves energies en múltiples direccions.
Cultura, contracultura, disseny: el camí cap a la llibertat
"LA UTOPIA ÉS POSSIBLE. ICSID. EIVISSA, 1971" és una mini-sèrie de tres episodis realitzada a partir de la recerca de l'exposició homònima, que rememora l'experiència del VII Congrés de l'International Council of Societies of Industrial Design (ICSID). El projecte reconstrueix l'experiència a través dels testimonis d'alguns dels seus protagonistes amb la intenció de crear un relat coral del moment.
Manuel Huerga
Entrevista amb Manuel Huerga sobre els seus inicis experimentals i sobre el paper que el cine, l'art i la televisió han tingut al llarg de la seva trajectòria professional.