Son[i]a #400
Juan Bufill
Juan Bufill és poeta, cineasta experimental, guionista, fotògraf, crític i algunes coses més. Neix a Barcelona el 1955. La seva carrera professional arrenca durant els primers anys de la transició, quan semblava que tot estava encara per re-fer-se, per somiar-se. Van ser temps d’efervescència i transversalitat creativa; de contra-cultura underground i autogestionada al voltant de la qual l’art conceptual, el videoart, el cinema experimental, el vídeo comunitari, el còmic i la performance entrecreuaven les seves energies en múltiples direccions.
És en aquest context que, el juny de 1977, es forma a Barcelona el col·lectiu Film Vídeo Informació (FVI), concebut com a plataforma des de la qual investigar les possibilitats creatives, poètiques i comunicatives del cinema experimental i del vídeo, un mitjà que tot just començava a fer les seves primeres passes a Catalunya i a Espanya.
El nucli inicial de Film Vídeo Informació el van conformar Eugènia Balcells, Eugeni Bonet, el mateix Juan Bufill, Carles Hac Mor, Manuel Huerga, Ignacio Julià i Luis Serra. Junts, i també per separat, van organitzar projeccions de cinema i vídeo, debats, van traduir textos inèdits, van impulsar la creació d’un arxiu-biblioteca i van editar dos números d’una revista, en format fanzine, a la qual van anomenar Visual. L’any 1979, el grup va acabar dissolent-se, però totes les idees que van germinar llavors van acabar expandint-se i materialitzant-se en anys posteriors en diferents projectes expositius, editorials, cicles de cinema o programes de televisió.
En aquest podcast ens asseiem a parlar amb Juan Bufill sobre tota aquesta confluència d’energies creatives germinals. Conversem sobre la creació de Film Vídeo Informació i les diferents artisticitats que s’hi van donar cita, aturant-nos en projectes com la pel·lícula col·lectiva En la ciudad (1976-1977), les projeccions a casa de Xefo Guasch i el cinema Ars, o els processos de treball entorn de la revista Visual. Bufill ens acosta també a treballs posteriors i col·laboracions, com la mostra Cinéma d’avant-garde en Espagne. Une anthologie, que va tenir lloc al Centre Georges Pompidou l’any 1982 i que va rescatar de l’oblit la figura de José Val del Omar, o el programa televisiu Arsenal.
En el tercer i darrer episodi d’aquesta mini-sèrie en torn al col·lectiu Video-Nou, Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller reflexionen sobre les circumstàncies materials, vivencials i sociològiques que propicien, al 1979, el pas de Vídeo-Nou al Servei de Vídeo Comunitari i posteriorment, al 1983, desemboquen en la dissolució del grup.
En aquest primer episodi d'aquesta mini-sèrie de tres capítols, repassem els inicis del col·lectiu Video-Nou i la seva connexió amb altres creadors que també començaven a treballar amb el vídeo a Catalunya. De la mà de Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller, recalem en la relació que Vídeo-Nou mantenia amb la contra-cultura, l’underground i els moviments llibertaris. I abordem les particularitats del vídeo en tant que eina documental, comunicativa, creativa i reivindicativa, parant atenció a les seves aplicacions dins el context polític i social dels anys de la transició espanyola. Revisem estratègies com el feedback, la contra-informació i accedim als processos de producció dels primers projectes del col·lectiu: "Gràcia. Espais Verds" (febrer-març,1977) i "Campanya política per a la Lliga de Catalunya" (abril-maig, 1977), més conegut com el Vídeo-Bus.
Aquesta audioruta recorre diferents espais que durant els anys 70 van servir de plataforma de trobada, discussió i producció col·lectiva independent.