LA UTOPIA ÉS POSSIBLE. ICSID. EIVISSA, 1971. #1
Cultura, contracultura, disseny: el camí cap a la llibertat
Recerca: Teresa Grandas. Entrevistes: Teresa Grandas i Daniel Giralt-Miracle. Disseny i muntatge: Teresa Grandas, Dolores Acebal i Lucrecia Dalt
Aquesta mini-sèrie, dividida en tres episodis, rememora el VII Congrés de l’International Council of Societies of Industrial Design (ICSID) i construeix un relat coral a partir dels testimonis d’alguns dels seus protagonistes.
Dissenyadors, arquitectes, artistes, filòsofs i altres professionals de l’àmbit de la cultura es retroben 41 anys després del Congrés d’Eivissa per reconstruir i analitzar l’esperit d’aquella aventura. Les entrevistes que aquí es reprodueixen van ser originalment enregistrades en vídeo i formen part de l’exhaustiu procés de recerca per a l’exposició “La utopia es possible. ICSID. Eivissa, 1971”.
El primer episodi revisa el context sociopolític en el qual es va concebre l’experiència de l’ICSID Eivissa, 1971. A les acaballes de la dictadura franquista, la cultura va assumir un paper cabdal en la lluita per les llibertats. Més concretament, els professionals del disseny i les escoles de disseny, que llavors començaven a despuntar a la ciutat de Barcelona, van actuar com a elements impulsors i aglutinadors de totes aquelles expectatives de canvi. Mentrestant, de l’altra banda de l’Atlàntic arribaven els ecos subversius del moviment hippy.
Memòries polifòniques per a un present compartit #3
En el tercer i darrer episodi d’aquesta mini-sèrie en torn al col·lectiu Video-Nou, Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller reflexionen sobre les circumstàncies materials, vivencials i sociològiques que propicien, al 1979, el pas de Vídeo-Nou al Servei de Vídeo Comunitari i posteriorment, al 1983, desemboquen en la dissolució del grup.
Memòries polifòniques per a un present compartit #1
En aquest primer episodi d'aquesta mini-sèrie de tres capítols, repassem els inicis del col·lectiu Video-Nou i la seva connexió amb altres creadors que també començaven a treballar amb el vídeo a Catalunya. De la mà de Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller, recalem en la relació que Vídeo-Nou mantenia amb la contra-cultura, l’underground i els moviments llibertaris. I abordem les particularitats del vídeo en tant que eina documental, comunicativa, creativa i reivindicativa, parant atenció a les seves aplicacions dins el context polític i social dels anys de la transició espanyola. Revisem estratègies com el feedback, la contra-informació i accedim als processos de producció dels primers projectes del col·lectiu: "Gràcia. Espais Verds" (febrer-març,1977) i "Campanya política per a la Lliga de Catalunya" (abril-maig, 1977), més conegut com el Vídeo-Bus.
La rebelió de les formes
ICSID, Eivissa, 1971 va ser molt més que un congrés, va ser una experiència de socialització que va trencar amb els esquemes artístics, intel·lectuals i comportamentals de tota una generació de creadors. Com diu el crític Daniel Giralt-Miracle, allà ell es va veure “enterrar el Noucentisme i néixer la generació del disseny”.
Dissenyar un nou estil de congrés; projectar un nou model de ciutat
L'ICSID d'Eivissa va inaugurar una nova manera d’entendre el disseny i de concebre la pràctica artística. El congrés es presenta avui com una cita clau per entendre conceptes com l'intercanvi, la participació, la sostenibilitat, la solidaritat, les noves relaciones indústria-societat i el paper de l’art.
Bartomeu Marí, Daniel Giralt-Miracle i Teresa Grandas parlen sobre els processos d'investigació i la formalització de l'exposició "La utopia és possible. ICSID, Eivissa, 1971"