FONS ÀUDIO #27
Jordi Colomer

Jordi Colomer va estudiar Art a l’Escola EINA, Història de l’Art a la Universitat Autònoma i Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Tot això en el context de la Barcelona aperturista dels vuitanta.

Després d’una breu incursió en el camp de l’abstracció pictòrica, aviat va començar a experimentar amb les possibilitats d’una escultura que s’expandia cap a terrenys escenogràfics i arquitectònics. A aquest primer període es remunten peces com 24 Goldfish inacabats, Frase (Der Wachtturm) o Como en casa –totes del 1991–, una mena de trilogia involuntària que presenta un repertori crític d’objectes i situacions domesticoburgeses en vies d’extinció. Aquests treballs ja posen de manifest una de les inquietuds constants en la trajectòria de Colomer: el qüestionament dels rols i els llocs que ocupa l’espectador dins d’àmbit expositiu i en relació amb les obres.

El lloc i els coses (1996), al seu torn, es presenta com un assaig escenogràfic sobre els vicis i virtuts del projecte arquitectònic racionalista i dels espais museístics. Totes aquestes obres formen part d’una primera etapa que, estèticament, podríem descriure com a portadora d’un minimalisme molt físic, construït amb materials pobres, fràgils i estranyament quotidians.

A partir de 1996 Colomer comença a treballar amb el format vídeo, que li permet introduir la narració, la ficció i la figura humana. El 1997 presenta la seva primera videoinstal·lació en una sala de projecció construïda amb aquest propòsit dins del MACBA: Simo (1997) és un relat tragicoburlesc entorn de les paradoxals relacions que mantenim amb els objectes, i un pas més en la reflexió de Colomer sobre els límits i les propietats dels espais expositius.

A aquesta etapa de micronarracions cinematogràfiques pertanyen també obres com Pianito (1999), Les Jumelles (2001) o Le Dortoir (2002). És un període marcat pel treball en sets de rodatge molt elaborats, on el decorat determina del tot el comportament dels personatges. Per això, a partir del 2001, Colomer sent la necessitat de fer sortir els seus actors al carrer perquè interactuïn amb la realitat i la contaminin de ficció.

La investigació escenogràfica de l’artista s’obre així a l’espai urbà, on explora els diversos escenaris de la vida social (barris, carreteres, deserts, terrats, etc.). Aquesta fase de la seva producció està marcada per les obres-viatge i comprèn peces com Anarchitekton (2002-2004), un projecte itinerant a través de quatre grans ciutats globals (Barcelona, Bucarest, Brasília i Osaka), en el qual l’acció aïllada d’un personatge (Idroj Sanicne) condensa la reflexió sobre les possibilitats de supervivència poètica que ofereix l’urbs contemporània.

Altres peces d’aquest període són NOFUTURE (Le Havre, 2004), Cinecito (l’Havana, 2006), En la Pampa (desert d’Atacama, Xile, 2008) o Avenida Ixtapaluca (Houses for Mexico) (Mèxic, 2009). Jordi Colomer ha realitzat escenografies teatrals per a obres de Joan Brossa, Samuel Beckett i Valère Novarina, així com per a una òpera de Robert Ashley.

Actualment viu i treballa a cavall entre Barcelona i París. Ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives de l’àmbit nacional i internacional, entre les quals podem destacar: Prototips ideals a l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró, Barcelona (1986); Gold-fishes al Shedhalle Rote Fabrik, Zuric (1992); Arabian Stars a l’Espacio 1 del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid (2005); Jordi Colomer en el Jeu de Paume, París (2008); o Prohibido cantar / No Singing. Obra didáctica sobre la fundación de una ciudad paradisíaca al Matadero Madrid, Madrid (2012).