Especials

La pràctica artística de Núria Güell (Vidreres, 1981) s'origina sempre a partir d'una contradicció o conflicte social pel qual l'artista se sent interpel·lada o directament afectada. S'inicien així llargs processos de treball col·laboratiu en els quals l'escolta, la recerca legal, la negociació, la confrontació i també les complicitats i els afectes es converteixen en eines creatives primordials. La seva és una pràctica de vida, des de la qual assumeix riscos legals, físics i emocionals. A FONS ÀUDIO #50 Núria Güell ens parla sobre Ajuda Humanitària (2008-2013), peça que inicia durant els seus anys d'estada a Cuba i que, des de 2021, forma part de la Col·lecció del MACBA.

Eugènia Balcells inicia la seva trajectòria artística a mitjan anys setanta en el context de l'art conceptual. Pionera del cinema experimental, el videoart, i la videoinstal·lació, també treballa amb partitures visuals, llibres d'artista, objectes, performances, fotocòpies, sons i fotografies. Balcells es considera a si mateixa una investigadora interdisciplinària interessada en les possibilitats de la física, l'astronomia, les matemàtiques, la filosofia, la sociologia, la música o la poesia; disciplines que congrega en el camp de l'art, com a àgora des de la qual repensar i reinventar el món. A FONS ÀUDIO #54 repassem amb Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) moments d'una vida dedicada a l'art i ens detenim en l'anàlisi de les seves obres de la Col·lecció MACBA.

A FONS ÀUDIO #53 El Palomar ens parlen sobre la seva obra a la col·lecció MACBA “No es homosexual simplemente el homófilo sino el cegado por el falo perdido”, projecte amb el qual rescaten un guió inèdit i inacabat de l'assagista i antropòleg Alberto Cardín i es proposen realitzar la pel·lícula amb els seus propis mitjans. A través de la seva relectura –i reescriptura– de la visió cinematogràfica de Cardín i un procés d'immersió i recerca minuciós sobre el seu entorn i context més immediat, El Palomar reconstrueixen una part de la història de les dissidències sexuals, encara avui dia plena de buits i absències. I la primera d'elles, la d'Alberto Cardín.

En episodis anteriors hem assenyalat els límits com una característica interessant dels objectes, que sovint són difusos i, per tant, difícils de delinear. Aquesta vegada adoptem un enfocament radicalment diferent dels límits. Una visió molt més fosca i urgent dels límits i les vores, per dir-ho així. No es tracta tant de límits ontològics, sinó dels perills de mirar-nos el món sense pensar en límits de cap mena. En diàleg amb Andrea Ballestero i Chris Korda. Música de Jessica Ekomane.

A FONS ÀUDIO 52 el col·lectiu d'artistes Cabello/Carceller ens parlen sobre les seves dues obres presents a la Col·lecció MACBA: “Ya no me importa tu mirada, feb-94” i “A/O (Caso Céspedes), julio 2009-julio 2010”. I a través d'elles reflexionen sobre identitats diluïdes, sobre les possibilitats diverses dels gèneres i sobre la necessitat de crear noves representacions que desestabilitzin els patrons tradicionals amb els quals funcionen les nostres mirades.

Pere Noguera (La Bisbal de l'Empordà, 1941) és artista conceptual i des d'inicis de la dècada dels setanta experimenta amb les possibilitats estètiques, poètiques i metafísiques del fang, l'aigua, el paisatge, el paper, la fotocòpia, la fotografia, els objectes quotidians, l'acció i el pas del temps. A FONS ÀUDIO #51 Pere Noguera ens ofereix algunes pistes entorn d'obres com "La fotocòpia com a obra document" (1975), "Càntirs" (1976), "Pedra i ganxos de ferro. Sèrie 'Massanet'" (1977) o "Porta doble" (1990), entre d’altres.

En el context de l'exposició “Mostreig #4. Coses que passen” l'artista Enric Farrés Duran canvia les tornes i proposa que sigui Ràdio Web MACBA qui parli de la seva pràctica. En aquest podcast, xerrem sobre aquesta manera d'aprendre juntes fent, de les seves transferències multidireccionals de coneixement i d'una praxi que està travessada pel discurs. Parlem també de l'estètica del sonor, de la veu posthumana i dels límits de l'edició; de complexos, d'accents i de l'acte polític de fer visible la vulnerabilitat; de la pèrdua de control i de la impressió de l'íntim en la dimensió sonora. Un espai d'escolta i suspensió del temps que dóna veu als qui s’amaguen darrere d'aquest projecte.

Francesc Torres (Barcelona, 1948) és artista, assagista, poeta, col·leccionista i comissari d'exposicions. Vinculat a l'art conceptual des de finals dels seixanta, ha estat a més una figura pionera en l'ús de la instal·lació com a dispositiu artístic i narratiu amb el qual investigar les possibilitats de l'espai expositiu, de l'objecte artístic i de les interaccions que s'estableixen entre el públic i l'obra. La memòria històrica, entesa com a categoria política, ha estat una altra constant en el seu treball. En aquest podcast, Francesc Torres  contextualitza un seguit d'obres seves a la Col·lecció MACBA, alhora que repassa els seus anys a París treballant amb Piotr Kowalski, les seves primeres perfomances als Estats Units, reflexiona sobre les propietats estètico-polítiques de la instal·lació, sobre memòria històrica, col·leccionisme i sobre el paper dels museus.

L'artista conceptual i escultor brasiler proposava l’any 2001 l'obra "Babel", una torre de forma cònica de cinc metres d'alçada i dos d'ample, que s'alça fins al sostre expositiu i que està construïda a base de ràdios, de diferent eres, totes elles sintonitzades en diferents emissores.

Aquest episodi de la sèrie de Roc Jiménez de Cisneros OBJECTUALITAT conté converses amb Diego Falconí, Rick Dolphijn, Dave Phillips i música de Kali Malone. Un viatge espiral sobre foc, cremes, cendres, rituals, cuina, menjar i selves. Encara que també va de tot allò que hi ha entre i sota totes i cadascuna d'aquestes coses. La micropolítica invisible del menjar a l'exèrcit; la càrrega simbòlica de les cendres, restes sòlides d'un objecte intangible, el foc, que ha donat forma a aquest planeta durant milions d'anys; la lectura en clau de gènere del genocidi Aimara; una percepció circular i cíclica del temps; o el paper i la rellevància dels ecosistemes, fins i tot més enllà del vell clixé de la vida silvestre, perquè, ja saps, "tot és un ecosistema, al final del dia".