DE NOU AMB VIDEO-NOU Memòries polifòniques per a un present compartit #1
- 00:01 Xefo Guasch
- 00:33 Maria Lluïsa Roca
- 01:05 Carles Ameller
- 01:56 Luisa Ortínez
- 04:08 El vídeo era nou i nosaltres érem nou.
- 04:30 Antecedents i inicis. Les particularitats del vídeo. Tot estava per fer. Tot estava per dir.
- 09:29 Punts de trobada: Institut del Teatre [Curs del CIPLA] i Fundació Miró [Jornades de Vídeo del CAyC de Buenos Aires].
- 12:28 Margarita d’Amico i Manuel Manzano: vídeo comunitari i contra-informació. “Gracia. Espais Verds”. Aprenentatges
- 17:42 Vídeo comunitari, lluita social i cultura underground. No ens identificàvem amb el vídeo-art.
- 23:30 Vídeo-Bus
- 24:00 Vídeo-Bus. Arriben les primeres eleccions democràtiques. Ens contacta la Lliga de Catalunya.
- 26:54 Vídeo-Bus. Un autobús, equips portàtils, un 4L i a gravar.
- 29:17 Vídeo-Bus. El diari de rodatge de la Luisa Ortínez
- 32:30 Vídeo-Bus. La TV ha arribat al poble!
- 34:25 Vídeo-Bus. Discrepàncies amb La Lliga.
- 36:30 Tenim els calers. Què fem? Video-Nou
Entre 1976 i 1979, el col·lectiu Video-Nou va experimentar i posar en pràctica les possibilitats del vídeo com a eina d’intervenció social, comunicació horitzontal i creació col·lectiva. El 1976 acabava de morir Franco i a l’Estat espanyol es començaven a construir –amb tantes dificultats com dosis d’entusiasme– el que havien de ser les bases per a una nova convivència democràtica. Tot estava per fer i per dir. I el vídeo apareix en aquest complex context com un mitjà nou que oferia, precisament per la seva manca de tradició i portabilitat, nous espais de llibertat per a la creació, la comunicació i la invitació a la conversa.
En els seus tres anys de trajectòria, Video-Nou va activar projectes en estreta col·laboració i diàleg amb diferents agrupacions i moviments socials i culturals de base arreu de Catalunya. Aquestes intervencions esdevenien així plataformes de debat coral que recollien les veus, lluites i realitats de la gent del carrer que els mitjans oficials no mostraven.
El març de 1979, alguns dels integrants de Video-Nou van passar a formar part del que es va anomenar Servei de Vídeo Comunitari, projecte que mantenia l’esperit de creació col·lectiva dels inicis, però desplaçant ja el focus cap a processos de formació a la ciutadania entorn dels usos del vídeo, i a l’execució d’encàrrecs documentals per a l’Ajuntament i altres institucions. El Servei de Vídeo Comunitari va estar en actiu fins al 1983.
En aquesta mini-sèrie de tres podcasts, ens hem assegut a conversar amb quatre dels integrants del col·lectiu Video-Nou. De la mà de Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller brodem un relat polifònic que ens ofereix testimoni directe i vivencial de tota una època, alhora que ens endinsa en els processos de creació col·lectiva com a militància de vida, com a passió, debat, conflicte i camí compartit cap a una societat més lliure.
En aquest primer episodi, repassem els inicis del col·lectiu i la seva connexió amb altres creadors que també començaven a treballar amb el vídeo a Catalunya. Recalem en la relació que Vídeo-Nou mantenia amb la contra-cultura, l’underground i els moviments llibertaris. I abordem les particularitats del vídeo en tant que eina documental, comunicativa, creativa i reivindicativa, parant atenció a les seves aplicacions dins el context polític i social dels anys de la transició espanyola. Revisem estratègies com el feedback, la contra-informació i accedim als processos de producció dels primers projectes del col·lectiu: Gràcia. Espais Verds (febrer-març,1977) i Campanya política per a la Lliga de Catalunya (abril-maig, 1977), més conegut com el Vídeo-Bus.