FONS ÀUDIO #53 El Palomar

El Palomar és el col·lectiu artístic format per Mariokissme (Campillos, Màlaga, 1980) i R. Marcos Mota (Tarragona, 1988). Des dels seus inicis l’any 2013, han desenvolupat una pràctica artística que creua la recerca, la pedagogia, l'estètica i la memòria des d'una pràctica radical i situada, per a posar sobre la taula urgències polítiques que travessen la comunitat transmaricabollo.

A FONS ÀUDIO #53 El Palomar ens parlen sobre la seva obra a la col·lecció MACBA “No es homosexual simplemente el homófilo sino el cegado por el falo perdido”, projecte amb el qual rescaten un guió inèdit i inacabat de l'assagista i antropòleg Alberto Cardín i es proposen realitzar la pel·lícula amb els seus propis mitjans. A través de la seva relectura –i reescriptura– de la visió cinematogràfica de Cardín i un procés d'immersió i recerca minuciós sobre el seu entorn i context més immediat, El Palomar reconstrueixen una part de la història de les dissidències sexuals, encara avui dia plena de buits i absències. I la primera d'elles, la d'Alberto Cardín.

Abordant l'antropologia des d'una perspectiva LGTBI, el prolífic escriptor asturià es va anticipar al que, amb els anys, esdevindria la cultura queer. Abans de morir de sida, va llegar tot el seu fons a la Sociedad Asturiana de Filosofía de la Universidad de Oviedo. Va ser allí, dècades més tard, que, gràcies a la recerca personal de Mariokissme, el guió va caure en mans d’El Palomar i va néixer el desig de fer realitat la pel·lícula. Així, el projecte obre un pont temporal a la Barcelona del 76, repensada i actuada des del present, que no només reconstrueix les pistes que va deixar el seu llegat i escriptura, si no que reivindica la seva figura al mateix temps que qüestiona el seu silenciament.

El guió apunta els temes que Cardín va desenvolupar posteriorment en el seu corpus teòric i, al mateix temps, suposa un document històric d'un moment molt significatiu de la Transició espanyola, quan s'estava preparant el projecte de llei per a la reforma política que va permetre l'elecció del primer president democràtic després del franquisme. Reflecteix bé aquest moment i s'anticipa a allò que, al cap dels anys, s'ha definit com a «cinema de la Transició». S'anticipa també al que ha estat la revisió de la perspectiva de gènere per part de les teories queer.

El Palomar van dur a la pantalla el guió d'Alberto Cardín en una instal·lació que, a més del vídeo, inclou la documentació que va acompanyar el procés de recerca per a elaborar l'obra i un conjunt de cartells, realitzats per diversos artistes, que s'han incorporat al vídeo per obrir les diferents escenes. Cabello/Carceller, Francesc Ruiz, Dora García o Nazario, entre altres, han elaborat cartells entorn de les nocions que es desenvolupen en el film, com a perversió o veritat, però també sobre altres temes que interessaven a Cardín, com la psicoanàlisi lacaniana, la figura de Pier Paolo Pasolini o la de Daniel Paul Schreber, el jurista alemany que, a principis del segle XX, va deixar escrites unes memòries en les quals reflecteix el seu malestar amb la identitat cisgènere heterosexual, sensibilitat estigmatitzada per les institucions sanitàries de llavors i sostinguda després per la psicoanàlisi clàssica.