Son[i]a #342 El Palomar

Cabello/Carceller són Helena Cabello i Ana Carceller, un col·lectiu artístic que des de principis dels noranta qüestiona les arbitrarietats i restriccions que la divisió de gènere imposa sobre els nostres cossos, espais, representacions i comportaments. En aquest podcast, Cabello/Carceller aposten per infiltrar-se en les institucions, per a assenyalar les maneres en què les veus queer són excloses sistemàticament dels espais de poder. A través de la seva obra repensem també aquests espais que habitem i deshabitem per tal de queeritzar-los i convertir-los en llocs de trànsit, improductius, a estones melancòlics, a estones alliberadors, des dels quals imaginar i activar noves existències. Activem amb elles la potencialitat política dels cossos, dels afectes, de la festivitat i la col·lectivitat. Però també recalem en les revoltes solitàries, les d'aquests cossos discordants que, amb la seva mera presència, ja estan fent política.

Fefa Vila Nuñez és artivista queer feminista, sociòloga, mare, assagista, docent i diverses coses més. A més a més, va ser impulsora del col·lectiu lèsbic LSD (1993-1998) que, al costat de La Radical Gai, va ser una referència als noranta de militància queer-artivista a l'Estat espanyol. Amb les seves accions político-artístiques, LSD i La Radi reivindicaven noves maneres d'entendre el cos, el sexe, la vida, la mort, el desig, l'amistat, les relacions familiars i laborals i l'acció política. En aquest podcast Fefa Vila reflexiona sobre el concepte del queer, com un estat d'estranyament militant en permanent redefinició. Traça també una lúcida i emotiva possible genealogia dels moviments queer, feministes i de dissidència sexual a l'estat espanyol des dels setanta fins a l'actualitat, que es bifurca en múltiples línies de fuga. Fefa ens parla també sobre la necessitat de viure altres sociabilitats, sobre altres models afectius-relacionals i sobre maternitat lesbiana.

Prenem uns mates amb val flores i xerrem sobre pedagogia queer, escriptura i microactivismes, sobre la pràctica docent com a pràctica política, sobre el queer com a forma de dissidència capaç d'activar sabers deshetrosexualizants i sobre la necessitat d'articular noves maneres d'habitar i escriure les nostres identitats que derroquin les fronteres del gènere, la raça i la classe.