Son[i]a #325 Cabello/Carceller
- 00:01 Infiltrar-se a la institució
- 06:30 Intro
- 08:53 Notes al peu de l'exposició “I Am a Stranger, and I Am Moving”, 2020-21, Galeria Joan Prats
- 12:54 Petites disidències al text i figures que ja no estan amb nosaltres. Hélio Oiticica, Tórtola Valencia, Pablo Lemebel, Agustina González López...
- 22:52 Els parangolés d'Hélio Oiticica
- 25:53 Perla Zúñiga, el cos polític
- 29:07 Els espais queer. Espais entre parèntesi, habitar la malencolia.
- 34:12 La lectura de Jack Halberstam i Catherine Lord.
- 36:36 Dislocació: filmar als espais a on després s'exposarà l'obra
- 39:20 Marginalització d'allò queer a la institució
- 43:51 El càsting: el performer desamparat
- 47:49 Indisciplina: rapejar i ballar filosofia
- 57:00 Una soledat que atravessa
- 59:55 "Rapear Filosofía/Rapping Philosophy: Foucault, Sontag, Butler, Mbembe", 2016

Cabello/Carceller són Helena Cabello i Ana Carceller, un col·lectiu artístic que des de principis dels noranta qüestiona les arbitrarietats i restriccions que la divisió de gènere imposa sobre els nostres cossos, espais, representacions i comportaments. Més que interdisciplinària la de Cabello/Carceller és una pràctica indisciplinada, que apel·la a la dissidència des de la pròpia mixtura dels gèneres artístics, experimentant indistintament amb les possibilitats de la performance, la instal·lació, el ball, l'escriptura, la fotografia, el dibuix, el vídeo o el collage, en diferents combinacions i aliances. Una escriptura i gest que es produeixen sempre en i des del plural i el col·laboratiu i que desarticulen l'autoria individual, que tan convé al sistema artístic productiu neoliberal.
En aquest podcast, Cabello/Carceller aposten per infiltrar-se en les institucions, per a assenyalar les maneres en què les veus queer són excloses sistemàticament dels espais de poder, així com de les col·leccions i institucions artístiques. A través de la seva obra repensem també aquests espais que habitem i deshabitem per tal de queeritzar-los i convertir-los en llocs de trànsit, improductius, a estones melancòlics, a estones alliberadors, des dels quals imaginar i activar noves existències. Activem amb elles la potencialitat política dels cossos, dels afectes, de la festivitat i la col·lectivitat. Però també recalem en les revoltes solitàries, les d'aquests cossos discordants que, amb la seva mera presència, ja estan fent política.