creació colectiva
En aquest podcast a dues veus, la investigadora i dissenyadora Sophie Dyer i la geògrafa creativa Sasha Englemann entrellacen una narració especulativa amb transmissions imperfectes de satel·lits meteorològics en un diàleg contaminat per les metapràctiques feministes que travessen les sves operacions col·lectives. Juntes, parlen sobre els satèl·lits de la NOAA, construeixen aliances i coneixements sobre el clima, s'entrevisten ocasionalment com a amigues i ens guien a través de la generosa xarxa de pensadores feministes que informen la seva pràctica.
En aquest primer episodi d'aquesta mini-sèrie de tres capítols, repassem els inicis del col·lectiu Video-Nou i la seva connexió amb altres creadors que també començaven a treballar amb el vídeo a Catalunya. De la mà de Lluïsa Roca, Luisa Ortínez, Xefo Guasch i Carles Ameller, recalem en la relació que Vídeo-Nou mantenia amb la contra-cultura, l’underground i els moviments llibertaris. I abordem les particularitats del vídeo en tant que eina documental, comunicativa, creativa i reivindicativa, parant atenció a les seves aplicacions dins el context polític i social dels anys de la transició espanyola. Revisem estratègies com el feedback, la contra-informació i accedim als processos de producció dels primers projectes del col·lectiu: "Gràcia. Espais Verds" (febrer-març,1977) i "Campanya política per a la Lliga de Catalunya" (abril-maig, 1977), més conegut com el Vídeo-Bus.
En aquest podcast, obrim un glossari de conceptes que imprimeixen i deixen empremta en les múltiples constel·lacions i projectes col·lectius de Kathrin Böhm. Des de la mateixa noció de compost, que ha provocat un gir en la seva manera de treballar i de relacionar-se amb el seu arxiu material en els darrers anys, fins a la revisió de la pròpia idea d'economia que, via Kathrine Gibson, ens ajuda albirar espais de producció de valor, ocults a simple vista. Estratègies i maneres de fer que ens porten a posar matisos i problematitzar altres formes d'entendre les pràctiques socials i/o participatives, o fins i tot a llegir críticament la idea de comunitat.
Conversamos con Cornelia Sollfrank sobre arte, tecnología y género, sobre performance, cuerpos y redes. Y comenzamos muy desde el principio, con proyectos colectivos como Frauen und Technik y OBN, experiencias pioneras del momento en que la pantalla se desplegó para dar lugar a ese otro espacio virtual y enorme por habitar. Un cúmulo de prácticas, proyectos y experiencias, que desde el momento actual ella articula como techno-feminismo y que a lo largo de su carrera ha pasado por preguntarse por los comunes, la estética organizacional y el rol de lo legal y los derechos de autor a la hora de definir o no, donde empieza y acaba una obra original, cuando se trabaja desde lo digital.
Dani Admiss és comissària independent, investigadora i educadora. Va passar part de la seva infància a Dubai fins a emigrar al Regne Unit i actualment viu a Edimburg. Aquesta circumstància biogràfica marca profundament les formes que prenen els seus projectes, que se situen en la intersecció entre l’art, el disseny, la tecnologia i la producció cultural, i que –en aquesta cerca permanent d'un sentit de pertinença– s'interessen per les infraestructures i el relacional. En aquesta mateixa intersecció s'inscriu justament Sunlight Doesn't Need a Pipeline, desenvolupat per a la Stanley Picker Gallery, que com a punt de partida d'una beca respon a una pregunta tan bàsica com complexa: “En què us puc ser útil?”. La resposta – “un pla de descarbonització de la galeria”-- es transforma al llarg del projecte en una conversa a moltes veus i amb diferents comunitats en un procés d’aprenentatge col·lectiu i justícia social des del qual repensar les maneres de fer de les arts en temps d’emergència climàtica.