AVANT #3
Francisco López. Part II

A càrrec de Roc Jiménez de Cisneros

AVANT #3 repassa la trajectòria artística de Francisco López a través d’aquest monogràfic. Aquesta segona part inclou una selecció de la seva producció sonora des de 1981 fins a l’actualitat.

A finals dels anys setanta, Francisco López va començar des del seu estudi a Madrid una de les trajectòries més sòlides de l’art sonor internacional. Manipulant enregistraments naturals, aquest biòleg-músic ha desenvolupat en les darreres dècades el fonaments d’això que ell denomina “música concreta absoluta”; una aproximació a la matèria sonora que parteix de la naturalesa per a recrear móns paral·lels i realitats virtuals d’estranya bellesa.

Un dels trets més interessants (i alhora paradoxals) de la producció artística de Francisco López és que malgrat que ara és relativament senzill establir llaços conceptuals entre certes tradicions filosoficoartístiques dels darrers dos segles i el seu treball, en realitat aquest es va gestar en un aïllament –personal, cultural, generacional–, en el qual no penetraven gaires estímuls externs.

Avui resulta fàcil connectar l’obra d’aquest madrileny nòmada amb les teories de Goethe, Richter, Herder i altres icones del romanticisme germànic, que van formular les bases d’allò que es va anomenar música absoluta: un nou paradigma estètic i formal que bandejava la paraula com a vehicle i fil conductor, per concentrar-se en els sons purs com a veritables representants de les emocions humanes, o bé amb la “musique concrète” de Pierre Schaeffer i els seus deixebles…

López mateix ha fet servir durant anys l’expressió “música concreta absoluta” per definir, d’alguna manera, els límits de la seva proposta. El que és cert, però, és que a la fi dels anys setanta, quan López va començar a manipular cintes de casset i gravacions ambientals al seu estudi casolà de Madrid, ho va fer partint del desconeixement més sincer de totes aquelles escoles. I és que la seva manera de percebre, concebre i tractar la matèria sonora ha tingut més a veure amb la seva pròpia visió del món, influenciada per la cultura popular (des de les diverses ramificacions de la música rock alternativa fins a les bandes sonores de Hollywood), que amb una connexió directa amb l’acadèmia. Tal com va passar en el cas d’altres artistes de la seva generació, l’obra de Francisco va florir (amb dificultat) en un underground ric però alhora dispers, la cultura de la casset, que bevia del mail art i de l’ètica punk, i que va dotar els experimentadors de l’època d’una xarxa d’intercanvi complexa, les bases de la qual s’estenen fins als nostres dies.

Per a alguns és paradoxal que, partint d’aquesta premissa eminentment post-pop, honestament antiacadèmica, López hagi aconseguit construir una de les carreres més sòlides de l’art sonor internacional, amb el reconeixement unànime de la crítica, el món de l’art i la comunitat mundial de la música experimental. Tot manipulant a voluntat gravacions d’entorns naturals, aquest biòleg-músic ha desenvolupat al llarg d’aquestes dècades una aproximació al so que parteix de la natura per recrear móns paral·lels i realitats virtuals d’una bellesa estranya, amb una narrativa i un cànon estètic propis.

Francisco López converteix les gravacions ambientals captades pel seu equip en móns imaginaris tan fascinants com desconcertants, universos alternatius que requereixen una escolta profunda, desvinculada de prejudicis estètics i, sobretot, de la necessitat d’associar allò que escoltem amb el nostre entorn real. Perquè, malgrat que els ingredients essencials del treball de López –els seus objectes musicals, en termes schaefferians– provinguin en molts casos de la natura (insectes, rius, vent, ocells, paisatges sonors urbans), la seva música transcendeix completament el context original d’aquests fonemes.

En els darrers anys, la seva extensa discografia (senzillament inabastable) s’ha ampliat amb una sèrie de treballs sense títol, amb un número de catàleg com a única pista, com si es tractés de la classificació de Köchel, on no hi sol haver referències explícites ni a l’origen de les seves fonts sonores ni a les manipulacions posteriors. Vindria a ser l’antítesi de l’obra del britànic Chris Watson, membre fundador de Cabaret Voltaire als anys vuitanta i actualment artista sonor especialitzat en gravacions de camp d’animals i entorns naturals. En les gravacions de Watson, retrats de quotidianitat mai vista/sentida en paratges salvatges recòndits del planeta, (re)conèixer l’origen d’allò que s’escolta és part de l’experiència; pràcticament un requisit indispensable per gaudir-ne. En el cas de López, no saber res a priori, aproximar-se a la seva marmita sònica amb una bena als ulls (literalment) i a la consciència (en sentit figurat) és igual d’essencial per connectar plenament amb les essències humanes universals que recobreixen el teixit de les seves composicions.

La mateixa foscor solemne que regeix en la seva posada en escena presideix el grafisme de cadascuna d’aquestes edicions sense títol, tan parques en les explicacions com en els adornaments gràfics/visuals: una clara invitació a escoltar per damunt de tot, a concentrar-nos en allò que sona i a deixar-nos absorbir per aquestes realitats immersives, sublims, deformades, augmentades, improbables, però perfectament possibles.