oralitat

Carlos Motta entén les seves recerques com un espai potencial d'enunciació des del qual actuar com a contrapès a les narratives dominants en un gest afirmatiu per a reconèixer grups socials, identitats i comunitats, la veu de les quals ha estat suprimida pel poder colonial dominant. A través d'una pràctica multidisciplinària radical, la seva rúbrica es desdibuixa en l'ús de múltiples mitjans, des del vídeo, la instal·lació, l'escultura, la performance o el dibuix sobre paper. I al mateix temps, posa el focus en la trobada amb altres, amb treballs que aborden el coral, des de l'oralitat, el documental, el comissariat i l'organització de programes públics i simposis. En aquest podcast, parlem amb Carlos Motta sobre art, política, mercat i condicions de treball. 

En aquest podcast, Mikaelah Drullard desmunta els llocs comuns del discurs progressista occidental per recordar-nos que la plantació encara segueix aquí. Amb paraules que tallen com matxets, revela com els drets humans continuen sent la clau d’una casa on només hi entren els cossos blancs. Davant la impunitat d'un genocidi transmès en directe, Mikaelah proposa un gest radical de descolonització: rebutjar la pròpia humanitat. Critica també el feminisme blanc, la fallida de la seva promesa d'igualtat a la frontera de la pell, i convoca genealogies insurrectes que inventen altres maneres de viure. D'aquesta rebel·lia sorgeix també la potència de la tecnologia transvestida: ungles convertides en chirimbolos polítics, bellesa convertida en venjança. Una celebració del negat.

En aquest podcast, la teòrica política Adom Getachew ens guia a través de les històries del garveisme, el dinamisme de la música i el discurs polític, una política introspectiva d’autotransformació i allò que la descolonialitat podria significar més enllà de la inserció i inclusió de veus que recentren les mateixes estructures de poder que pretén superar. Des de les escoles garveyistes d’“educació per a l'al·locució” fins a les tradicions de transmissió dels moviments anticolonials, Adom parla de com el poder viatja no només a través d’institucions i tractats, sinó també a través del so—per mitjà de les formes en què les comunitats cultiven una veu col·lectiva quan el paper pot ser massa costós, les fronteres massa rígides i les històries massa fracturades. Les seves reflexions ens recorden que la transformació política sempre és col·laborativa, sempre practicada en relació, i conformada pels qui troben maneres de parlar fins i tot quan no se’ls ofereix un escenari.