escultura

L'artista Lucía C. Pino enfoca el seu treball escultòric com una conversa amb els materials, els mitjans i l'entorn, tant en relació amb la seva procedència com amb el lloc a ocupar, emfatitzant amb cada gest la seva dimensió performativa i d'interdependència. Una pràctica difícil d’acotar, que es deixa travessar per un ampli espectre d'interessos, referències i inquietuds, entre les quals la Lucía inclou els rituals de lectura, l'escriptura i el fer amb altres. A FONS ÀUDIO #58, Lucía C. Pino introdueix “Non-Slave Tenderness”, 2018. Conversamos con Lucía sobre ternura, sobre la cristalización de la viscosidad y lo fluido que se condensa en su trabajo.

En aquest podcast, arrenquem la conversa amb l'artista Teresa Solar Abboud compartint els seus Cuadernos perquè allà s'hi condensen els batecs de la pràctica diària. Són repositoris de memòria que alhora es projecten cap al futur i acumulen els estrats polimorfs dels seus processos creatius. Ens aturem especialment en els seus processos de treball i en les condicions materials que els sostenen. Reflexionem també sobre qüestions d'escala, cromatismes, textures i sobre ecosistemes del subsòl que hibriden el natural amb l’industrial i el passat amb el futur.

Seguint el treball del grup Poètiques i polítiques de l’emmagatzematge i l’ús circular a Hangar, aquesta minisèrie es desplega en tres capítols per compartir la simptomatologia i possibles respostes als desafiaments actuals de l’emmagatzematge temporal i el comissariat pal·liatiu d’obres i llegats. En aquest primer episodi, Anna Manubens, David Bestué, Lucia C. Pino i Francesc Ruiz connecten processos de treball artístic amb cadenes més àmplies de transformació de la matèria. Parlen de desballestadors, depuradores, abocadors, camions, i subratllen l’energia o fascinació estètica que de vegades produeixen les deixalles i la memòria palpitant dels materials en moviment. Analitzen també la multiplicació dels trasters i les seves promeses, l’emmagatzematge com a crisi o instant de caiguda lliure, i la perplexitat de saber-se part d’una generació a qui li ha estat arrabassat l’espai.

La pràctica de David Bestué se situa a la intersecció entre l’escultura, l’arquitectura i el llenguatge, tot i que també està oberta a altres formats, com el comissariat o l’assaig. A FONS ÀUDIO #64 ens centrem en les seves obres a la Col·lecció MACBA, remuntant-nos als inicis de la seva carrera per contextualitzar la seva col·laboració amb l’artista i intèrpret Marc Vives, sota l’àlies Bestué/Vives. Una dècada de treball conjunt marcada per l’experimentació contínua, en la qual conflueixen escultura, performance i ficció narrativa, i que, després de la dissolució del duet, condueix Bestué cap a una investigació més centrada en els vincles entre arquitectura, memòria i materialitat, una línia de treball que es materialitza en obres com Uralitas, també documentada aquí.