Son[i]a #364 Maria José Arjona
- 00:01 La vida, la performance de llarga durada i el museu: Maria Teresa Hincapié i "En silencio pero juntos"
- 03:39 El repte més gran al que s'enfronta un performer és el temps
- 10:13 Posar de peu 365 ous: del coreogràfic a la performance de llarga durada
- 11:52 Consuelo Pabón > Deleuze > Butoh
- 12:25 La performance no és una tècnica: conèixer Maria Teresa Hincapié
- 12:02 El coreogràfic des del polític
- 16:02 El temps és polític: mediar temporalitats en el museu
- 16:56 Desbordament de les matèries, desbordament dels cossos
- 21:25 Subversions del temps: proliferar calladament i trencar amb del lloc hegemònic de l'artista
- 25:25 Coses del més enllà: arxius de futur
- 31:50 Altres notes sobre "Como es adentro es afuera"
- 34:26 Protegir l'oracle de la "museïtzació"
- 37:35 Traduir l'oracle en la pandèmia: el cos és oracular
- 41:55 Instruccions no, gestos, interpretacions, traduccions...
- 43:40 Diagrames
- 48:04 L'oracle al cel: la frontera sud i nord de Bogotà
- 51:01 Un home de ciència i un bruixot
- 54:34 El diagrama en moviment per a construir comunitats i amb el cos
- 57:03 El text i el llenguatge de la performance
- 58:21 "Espíritu": repertori de gestos a cegues
- 60:29 Ens fa pànic el cos, ens fa pànic que un altre ens commogui
- 65:15 Esdevenir animal: els llops, el ramat, els corbs i migrar
- 69:30 "Avistamientos": retorn a Colòmbia amb les àguiles
- 74:15 "Vires": instàncies de poder i un diamant a la boca
- 77:45 La força
- 88:25 Sobre la sort
- 84:07 Un cos que afirma
- 89:26 La gran bellesa de Maria Teresa Hincapié: tornar a la vida, a l'art...
Amb una trajectòria de diverses dècades de pràctiques i intercanvis al damunt, Maria José Arjona explora a través de la performace de llarga durada un cos que pendula a la vora de l'abisme de manera afirmativa. El seu repertori de gestos és part d'un gran arxiu en permanent trànsit i transformació, sovint travessat per la història de la performance, encara que sempre viu; un arxiu que s'actualitza amb cada acció, cada matèria, cada viatge, cada organisme, cada ésser humà o no-humà. En el seu treball, la durada, és a dir, el temps de la performance, esdevé el temps del cos de l'artista. I aquest temps ho travessa tot. De la mateixa manera, la vida passa per la matèria, desborda els límits del coreogràfic, de qualsevol visió heterodoxa de la realitat i de les maneres d’habitar l’art.
Durant els seus viatges i caminades de bon matí, les coses la troben, i de vegades esdevenen oracles, traduccions infinites d'altres coses, índexs d'un temps per venir. I en el seu esdevenir animal, parafrasejant Deleuze, l'artista es reconeix en el ramat de llops, en els corbs en mutualisme i en les àguiles migratòries que viatgen amb ella, de nord a sud i de sud a nord, trobant-la, una vegada i una altra, en els seus projectes. Sovint per a protegir-la, altres com a símbols amb els quals dividir fronteres i identitats fixades.
En aquest podcast, Maria José Arjona mira cap endavant i cap enrere, per a traçar un diagrama invisible de processos, accions i desitjos, entre el seu fer en solitari i la seva necessitat de desbordar una política del temps amb altres artistes, mitjançant la subversió del temps institucional: què li passa a la performance i al performer quan el seu treball passa per estar vuit hores en un museu?