Son[i]a #327 La Ribot
- 00:01 Vull ser gitana, vull ser lliure, vull ser artista
- 01:59 Intro
- 04:19 Més records d'infància
- 07:17 I a Avilés vaig conèixer a Olga Mesa
- 07:58 La dansa clàssica la vaig aguantar dos anys…
- 08:29 El ballet no era "lo meu"
- 09:08 Vaig voler anar a Nova York a estudiar amb Merce Cunningham: més dur encara que la clàssica
- 10:21 Gigi Casiluni
- 11:47 A Madrid, què vaig fer?
- 13:11 Blanca Calvo i Bocanada Danza
- 14:23 Una caixa de la mida d'un cotxe
- 16:30 La paradoxa que sóc: de solitària, diva i concentrada al treball col·lectiu i en grup
- 18:00 “Piezas distinguidas” (1993-2000)
- 22:19 El Festival Desviaciones
- 28:30 1982: crisi
- 30:03 “Piezas distinguidas”: inventar-se una forma de poder existir
- 34:52 Donar valor a l'efímer
- 37:00 De la urgència i la necessitat, d'allò petit i compacte i la seva "complexització" 10 anys més tard
- 38:37 Elements, objectes i relacions que es fiquen a les peces
- 39:24 La història de la venda de les “Piezas distinguidas”: poder tener continuïtat
- 41:19 Una càmera molt a prop del cos: el cos-operador
- 47:45 Camí cap a Londres: l'escena del Live Art
- 50:29 Una nova manera de dir-li a la performance
- 54:24 “Still distinguished” (2000), “Despliegue” (2001), “Panoramix” (1993 - 2003)
- 58:19 Història d'un cartró, que s'enganxa, que s'extén, que acull, que canvia de mida
- 66:05 "Laughing Hole" (2006): concentració, cos, sacrifici
- 70:43 La sensualitat
- 72:17 "Llámame Mariachi" (2009) i "Gustavia" (2008) (amb Mathilde Monnier)
- 75:40 La càmara batega, sent i traspassa el que està passant en el cos que duu la càmera
- 79:22 “Happy Island” (2018): sensualitat a flor de pell
- 82:53 Genealogia. Cadira, medicions i ventiladors: Esther Ferrer
- 85:34 Genealogia. Un desencontre (tal vez somiat) amb Brossa
- 88:12 Genealogia. Manolo Millares
- 89:51 El vermell i la tauromàquia
La Ribot fa servir la metàfora d'un tros de cartró que apareix en una de les seves primeres “Piezas distinguidas”, com un element que creix, s'expandeix i embolica el seu corpus artístic, per a explicar la continuïtat vertiginosa de la seva trajectòria, en la qual combina una insistència implacable amb un gust extraordinari per la transformació i la deriva. No en va, La Ribot es defineix a si mateixa com una paradoxa i afirma sovint dues idees oposades en una mateixa frase. Aquesta ambivalència no és falta de coherència, sinó una finesa d'esperit per a descriure la complexitat del real que excedeix sovint les possibilitats del llenguatge. Com explica Agamben, darrere de la figura de la paradoxa s'amaga la potencialitat pura i és precisament aquí on podria inscriure's la pràctica de La Ribot: una superfície de cartró, on tot hi té cabuda.
Parlem amb la ballarina, coreògrafa i artista visual sobre moments clau de la seva infància, els dies de creació i deliri col·lectius de Bocanada Danza, el Festival Desviaciones, l'U.V.I. i la posterior crisi econòmica i emocional que la va expulsar a Londres als noranta, i la seva trobada amb l'explosió de les arts en viu. I ho fem des de l'espai d'avantatge que li ha proporcionat la seva nova llar per a la dansa i l'ensenyament a Suïssa. En el trajecte apareixen moments que ens serveixen per a vestir i desvestir la diva, des del seu desig infantil de ser gitana, la fascinació com a nena per l'espectacle de la tauromàquia a la tele, els seus objets trouvés fetitxe, la càmera-operador i un desacord (potser somiat) amb Brossa.