Son[i]a #353 Teresa Lanceta
- 00:01 El temps del teixir
- 04:08 Repetició, hipnosi, llibertat
- 05:02 Sentir-se lliure teixint
- 06:41 Marcar el territori amb catifes i tovalloles de platja
- 08:43 Entrar en un món en calma
- 10:25 Tornar al tacte, plantar cara a la mirada
- 12:32 "La Alfombra Roja 1987-1989" (Museu Tèxtil d'Indumentària, 1989)
- 14:33 El llenguatge del teixit i la tècnica del telar
- 15:52 Un codi binari
- 17:57 Entrar en altres llenguatges
- 18:35 Marroc i codis heretats
- 21:20 Amor a allò a buit
- 23:12 Un coixí amateur
- 25:13 "Tejidos marroquíes" (MNCARS, 2000)
- 25:55 És bonic però no és art
- 28:13 La handira
- 31:00 Les teixidores i "Adiós al rombo" (La Casa Encendida, 2016)
- 32:59 Treure els teixits de la paret
- 34:07 Raval, vermell i negre
- 36:18 Allò trencat i el sargit
- 39:01 Ensenyar a La Casa Encendida
- 41:01 Coautories
- 42:18 Els oficis del Raval
- 46:05 El fer col·lectiu i anònim
- 48:07 L'ús durader de l'objecte
- 50:06 L'ornament protegeix la matèria
- 52:16 "Auto de fe"
Teresa Lanceta és artista, historiadora de l'art, investigadora i educadora. La seva obra està travessada per l'acte íntim, hipnòtic i repetitiu del teixir, que en la seva lentitud li permet conversar amb un temps dilatat i espiritual que se'ns resisteix, un temps-vida des del qual contestar el temps fragmentat de les hores de treball, les hores d'estudi, les hores d'oci.
La seva pràctica li permet viatjar en el temps a través del codi obert del pensament col·lectiu del teixir. Un llenguatge fet de llanes, diagonals, rombes i altres alteritats, on la pràctica dilatada en el temps configura espais possibles de comunicació no verbal amb les dones de l’Atles Mitjà i la zona del sud de l’Alt Atles a través de correspondències amb la seva pràctica i herència tèxtil. Treball de teixidores nòmades que reconeix en la seva pràctica i que l'ajuda a repensar el gest artístic en termes de coautoria i complicitat creadora. Les seves obres negocien l'espai amb l'ull que mira i classifica, des del punt de vista de l'etnologia i l'etnografia, un món ancorat a les categories que avalen o acrediten, i per tant menyspreen sabers heretats de maneres de vida diferents al model de vida de la societat capitalista.
En aquesta conversa amb Teresa Lanceta el sentit del tacte reclama espai al de la mirada. A més, recuperem el saber del teixit en termes de col·lectivitat, com un codi obert per a les que el coneixen i el performen. I en aquest gest repetitiu i necessari, la tècnica esdevé forma i la forma, llenguatge. Desapareixen així els marges i apareixen rombes, sets, sargits… segons el moment vital. Un pensar i fer amb altres, i un viatge de viatges a través del qual una miríada d'objectes mundans prenen la paraula: cabdells de llana, coixins, catifes, gerres d'aigua i tovalloles de platja.