• 00:01 ¡Els membres de les comunitats migrants TENEN HISTÒRIES!
  • 05:04 Qui parla quan algú parla? Què vol dir produir una imatge? Assajar formes de fabulació col·lectiva potencial
  • 08:36 Presenciar passats, presents i futurs emancipadors potencials
  • 12:46 "The Tempest Society" (2017). Donar cos a una veu que es converteix en una veu pública
  • 21:15 No faig documentals. Tampoc creo ficcions.
  • 22:17 Conta-contes públics nòmades. Històries circulars sense final
  • 27:33 Kateb Yacine, escriptor públic. Un escriptor no posseeix les paraules: les paraules són públiques, cal difondre les paraules
  • 30:42 Fantasmes recurrents al meu treball: Kateb Yacine, Pier Paolo Passolini, Jean Genet, Carole Roussopoulos...
  • 31:35 "The Magic Lantern" (2019-2022): Carole Roussopoulos, portapacks, llanternes màgiques i altres màquines boniques
  • 39:07 L'edició és una forma de dialèctica. Fantasmagoria: fer parlar en públic veus perdudes
  • 44:00 Una pel·lícula pot ser una pel·lícula fins i tot sense imatges. És un simple gest: mostrar alguna cosa a algú
  • 50:51 Com treballes amb allò que ha estat esborrat? Sovint investigo històries no arxivades.
  • 55:37 Les maletes de Jean Genet. Abans que es converteixi en un arxiu
  • 60:02 "The Circle" (2023): la representació pública com a gest cívic
12/04/2023 67' 22''
Anglès
Bouchra Khalili, "The Typographer", 2019. 16 mm film, video transfer. B&W, 3'30. Courtesy of the artist and Mor Charpentier

“Quan algú parla, qui està parlant realment?”, es pregunta Bouchra Khalili (Casablanca, 1975). Als anys setanta, el cineasta i poeta Pier Paolo Pasolini es qüestionava alguna cosa semblant donant cos a la figura del “poeta civil”: aquell que pren possessió de la seva pròpia paraula i la dirigeix a la comunitat, conscient del poder transformador que el subjectiu adquireix en trobar-se amb el col·lectiu. De la mateixa manera, els narradors i narradores que Khalili congrega a les seves peces, expliquen les seves històries de vida, però en fer-ho les connecten amb les de les seves comunitats d'origen, històries de migració i en constant moviment, per tal de teixir relats en els quals passat i present es tensen per a projectar potencials futurs. Un gest emancipatori de fabulació col·lectiva que al seu torn interpel·la el públic.

Bouchra Khalili neix a Casablanca el 1975 i passa la seva infància entre el Marroc i França. Estudia Cinema i Arts Visuals a París i actualment viu a Berlín. Combinant pràctiques documentals, conceptuals, instal·latives i de narració oral, Khalili investiga qüestions d'acte-representació, agencia política i estratègies de resistència dels subjectes i comunitats invisibilitzades per les dinàmiques colonials, opressives i excloents dels estats-nació. Qui és testimoni? Qui narra? Qui documenta, arxiva i transmet les històries que ens arriben? Aquestes són qüestions centrals que travessen tot el treball de l'artista.

En aquest podcast parlem amb Bouchra Khalili sobre el que significa produir imatges i abordar la pràctica cinematogràfica i documental des de nous enfocaments i llocs. L'artista reflexiona també sobre les maneres de treballar amb històries sense arxiu. Com es narra el que falta i es dona cos a l'absència? Khalili reivindica així la potència del relat oral —coral i multilingüe—, alhora que destaca les possibilitats narratives del muntatge i les constel·lacions.

Conversa: Loli Acebal, Noela Covelo, i Anna Ramos. Guió: Loli Acebal. Producció: André Chêdas. Veu: Javiera Cadiz.

Imatge: Bouchra Khalili, "The Typographer", 2019. Pel·lícula de 16 mm, video transfer. B&N, 3'30. Cortesia de l'artista i Mor Charpentier.

Compartir
Son[i]amigra i colonialitatBouchra KhaliliCreative Commons

Programes de RWM relacionats