Son[i]a #370 Bouchra Khalili

“Quan algú parla, qui està parlant realment?”, es pregunta Bouchra Khalili (Casablanca, 1975). Als anys setanta, el cineasta i poeta Pier Paolo Pasolini es qüestionava alguna cosa semblant donant cos a la figura del “poeta civil”: aquell que pren possessió de la seva pròpia paraula i la dirigeix a la comunitat, conscient del poder transformador que el subjectiu adquireix en trobar-se amb el col·lectiu. De la mateixa manera, els narradors i narradores que Khalili congrega a les seves peces, expliquen les seves històries de vida, però en fer-ho les connecten amb les de les seves comunitats d'origen, històries de migració i en constant moviment, per tal de teixir relats en els quals passat i present es tensen per a projectar potencials futurs. Un gest emancipatori de fabulació col·lectiva que al seu torn interpel·la el públic.

Bouchra Khalili neix a Casablanca el 1975 i passa la seva infància entre el Marroc i França. Estudia Cinema i Arts Visuals a París i actualment viu a Berlín. Combinant pràctiques documentals, conceptuals, instal·latives i de narració oral, Khalili investiga qüestions d'acte-representació, agencia política i estratègies de resistència dels subjectes i comunitats invisibilitzades per les dinàmiques colonials, opressives i excloents dels estats-nació. Qui és testimoni? Qui narra? Qui documenta, arxiva i transmet les històries que ens arriben? Aquestes són qüestions centrals que travessen tot el treball de l'artista.

En aquest podcast parlem amb Bouchra Khalili sobre el que significa produir imatges i abordar la pràctica cinematogràfica i documental des de nous enfocaments i llocs. L'artista reflexiona també sobre les maneres de treballar amb històries sense arxiu. Com es narra el que falta i es dona cos a l'absència? Khalili reivindica així la potència del relat oral —coral i multilingüe—, alhora que destaca les possibilitats narratives del muntatge i les constel·lacions.